Joves: El just premi que ens mereixem

Fa poc més de trenta anys, l’Estat Espanyol va encetar una democràcia –amb tots els seus dèficits dels que ara no parlarem-, i va començar a construir un Estat del Benestar – del que sí parlarem-. Durant trenta anys, em vist com la riquesa arreu de l’estat no parava de créixer, amb increments del PIB entorn el 2% gairebé tots els anys. Hem vist també, com l’Estat del benestar suposadament s’eixamplava, expandint els seus serveis socials i la seva assistencialitat. Amb un augment de la riquesa, i una expansió de l’anomenat Estat del Benestar, tot fa pensar que les noves generacions cada cop haurien de viure en una millor situació. Però, això és cert?




Intentaré passar per sobre de tres elements clau per a saber quina és la situació dels joves: el treball, l’habitatge i l’educació.

El treball
La situació laboral dels joves catalans no és, ni molt menys, per a tirar coets. És ben sabut l’alt índex de temporalitat que hi ha a l’Estat espanyol. Actualment, del total de joves d’entre 16 i 24 anys que treballen, un 60% ho fan amb contracte temporal. La situació és molt diferent a la resta d’Europa: del total de població treballadora a l’Estat espanyol, un 23% té un contracte temporal, mentre que la mitjana Europea és molt inferior: d’un 14%. Per tant, bonança econòmica sí, però a costa dels treballadors: sobre tot dels més joves.


L’HabitatgeL’emancipació per a les noves generacions és gairebé impossible. Els joves ja no comprem un habitatge, sinó que comprem un pis de 30m2 a preu de Palau. Si el 1985, de mitjana, el cost d’un pis significava 50 cops el salari mig, a l’any 2007 de mitjana, el cost d’un pis significa 254 cops el salari mig actual.



Si sumem aquesta situació, amb la precarietat laboral, sobretot pel que fa a l’alt índex de temporalitat: qui s’atreveix a emancipar-se?

Pel que fa a les polítiques que intenten fer front a aquesta situació, cal esmentar la mesura d’ajudes a lloguers de gent jove. En una situació com la que estem vivint, intervenir en la oferta és el pitjor favor que se li pot fer al problema de l’habitatge. Una ajuda de 210€ per pis llogat, només contribuirà a apujar la demanda de pisos, que amb una oferta de per sí molt limitada, només farà que apujar de nou els preus del lloguer. El resultat serà que estarem donant diners públics als llogaters.

El que cal fer amb el problema de l’habitatge és lluitar contra la concepció de l’habitatge com a producte especulador. Un pis no pot ser la millora manera de guanyar diners ràpidament i sense treballar, sinó que és un dret bàsic per a la ciutadania. Cal augmentar la oferta d’habitatge: intervenint per a que no hi hagi pisos tancats, i fent molt, molt habitatge de protecció oficial.

L’educacióLes noves generacions tenim nom i cognoms en el camp de l’educació: Conillets d’índies. Si no vam tenir prou amb la reforma de la EGB (substituïda per l’EPRI) i l’esplendorós experiment de la LOGSE (que va introduir la ESO), ara s’inicia la implantació del famós Pla Bolonya en els estudis universitaris. A partir d’ara no hi haurà Diplomatures (3 anys) o Llicenciatures (4 o 5 anys), sinó que només hi haurà Graus(4 anys). Un Grau que probablement estigui una mica per sobre del diplomat, però per sota del Llicenciat. A partir d’ara, qui vulgui fer alguna cosa més que un grau haurà de pagar per treure’s un màster. Per tant, els fills de treballadors sense recursos hauran de buscar-se la vida, perquè l’Estat no els pagarà el màster.

Tot això, coincideix amb una generació de joves que curiosament ha estudiat més que les generacions passades. Aquest deu ser el just premi que ens mereixem.