És la moda del vòmit. Després de la conversa, tot quedarà en l'acte convulsiu, sense que aquells arguments o conviccions es tradueixin en cap acció dirigida a canviar l'estat de les coses.
Les coses van malament i tothom en parla. Ara mateix estem immersos en una gran crisi, però sembla que existeix un cert descontentament general que ve d'abans. Malgrat fa un any hi havia taxes d'atur insignificants i la gent s'hipotecava per a comprar pisos, mobles, cotxes i anar de viatge sense cap mena de preocupació, ja hi havia un profund desencís entre la població.
Però qui està fallant? Quin és el problema i qui n'és el causant? És la classe política en exclusiva, qui no governa bé, qui no l'encerta a l'hora de prendre decisions, gestionar, i mantenir unes conductes i plantejaments coherents?
En referència a aquesta pregunta ahir, un col·laborador d'Els Matins de TV3 va pronunciar la següent frase:
"Quan personatges tant insignificants tenen tant de pes polític, el que ens hem de plantejar és, si qui està malalt no és el partit o el polític, sinó el país"
Joan Julivert feia referència a la importància que els mitjans de comunicació estan donant els últims dies a les passes de Joan Carretero. Però ara mateix no entraré a valorar les decisions del líder crític d'ERC. El que em sembla més important de la frase és que posa sobre la taula una idea interessant: El problema de descontentament general, d'aquesta sensació de que tot està corromput i res funciona com hauria de fer-ho, és causa de la classe política? O més aviat la societat en general n'és corresponsable?
No és difícil escoltar converses o llegir comentaris en diaris digitals criticant tot allò que passa pel cap. És la moda del vòmit. Després de la conversa, tot quedarà en l'acte convulsiu, sense que aquells arguments o conviccions es tradueixin en cap acció dirigida a canviar l'estat de les coses. Fa la sensació que la lògica de mercat ha irromput en la cultura política. S'ha passat d'un paradigma de corresponsabilitat i implicació, a un de més individualista que s'aproxima a una dinàmica de mercat. La població ja no se sent part d'una comunitat on la seva implicació és clau per a viure millor. Sinó que es troba en un mercat on se li ofereixen diferents productes polítics, i cadascú ja decidirà si té cap interès o preferència per algun d'ells. Si cal el ciutadà criticarà el producte, però com que no se'n sent corresponsable, no farà res per ajudar a canviar-lo.
La setmana passada, arran de la visita del president Sarkozy i de la famosa foto de Letizia Ortiz y Carla Bruni d'esquenes, en Joan B. Culla, en aquest mateix programa, i just abans de que parlés Julivert, quan aproven o suspenen, va dir, i aprovant a Carla Bruni: "ja que la política s'ha transformat en un espectacle, doncs posem i profesionals." S'ha criticat durament a Berlusconi per la seva decisió de posar models i noies guapes a les llistes europees, i se l'ha criticat amb raó, primerament per maxista i antic i misògin i tots els descalificatius que hom se li pot acudir. Però aquesta és una decisió que, provenint de qui prové, que és president d'equips de fútbol i de canals de televisió, és quasi lògica i, malauradament, molt paradigmàtica del que criticaves. Però mira avui què ha fet Zapatero sinó dir titulars únicament, o Rajoy, ensenyant el logotip del seu partit sota el títol de "Anticris". Si fins i tot, quan critiquem a Zapatero li diem ZP, i això era part d'un eslògan a favor del PSOE! Per què han de tenir himne els partits? Per què han de contractar a empreses de publicitat? Per què han de fer mítings i parlaments públics (en una democràcia) si ja disposen de les Cambres de Representants?
ResponEliminaHola Diego! M'agrada que hagis comentat el Post! Realment cada cop estic més convençut de que "el problema" de la política va molt més enllà de l'elit política. I de fet, el cas de Berlusconi -que citaves- és realment el cas més exemplar i paradigmàtic de tot això.
ResponEliminaPel que fa a la introducció de la publicitat i el màrketing a la política... no se si estic en contra. En tot cas, diria com en Joan B Culla, que com a mínim siguin bons professionals!