21 de jul. 2009

Els bombardejos a Barcelona durant els últims dies de la guerra civil


Després de dies sense escriure, us deixo amb uns fragments d'un llibre d'Antoni Rovira i Virgili. Unes paraules que de ben segur no us deixaran indiferents.

Fragments d'Els darrers dies de la Catalunya Republicana
Antoni Rovira i Virgili
22 de gener de 1939

Mentre la meva muller i jo ens en tornem a peu cap a Horta, comença un altre fortíssim bombardeig, que ens agafa al passeig de Sant Joan, cantonada al carrer de València. Allí mateix hi ha un refugi, encara a mig fer, com quasi tots els de Barcelona; però no hi entrem. Em desplau l'entrada dins d'aquells soterranis foscos on la gent esfereïda s'empeny i s'agombola. Prefereixo entrar a l'escala d'una casa del xamfrà que tenim al davant. (...)

"La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn."
Tornant cap a Horta parlo amb alguns amics i coneguts, i veig que s'estén ràpidament la impressió que som a les acaballes. M'adono de la tèrbola satisfacció dels franquistes més o menys disfressats, que em miren amb ulls dolents, i trobo compensada llur actitud pels qui em donen les millors proves d'amistat sincera. Agraeixo sobretot el gest d'un amic catalanista, el qual no he vist temps ha, i ara m'ha fet oferir el seu domicili per al cas que em convingués d'estar amagat. (...)

Avui he vist a Barcelona la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres. Allò que no hi he vist -ni avui, ni cap dia- és l'esfereïment del pànic o el contagi de la desmoralització. Els catalans dignes tenen l'ànima esqueixada, sagnant. (...) Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l’exili, potser la mort. El cor se’ls estreny: a estones la vista se’ls enfosqueix. Però no renuncien a l’ideal, ni es penedeixen de tenir-lo; no tremolen, ni senten les basques de la por.

Davant les perspectives de la guerra hi ha milers, desenes de milers de catalans, que acceptarien amb alegria els sofriments actuals i altres de pitjors, si amb això pogués evitar-se el triomf de l’enemic. Patir rai; la qüestió és que no vinguessin els feixistes! Menjarien de gust l’escàs pa negre i la mica d’altres queviures: caminarien dies, setmanes i mesos, com espectres descarnats i esgrogueïts; aguantarien dos, quatre, vuit bombardeigs diaris pel temps que fos: donarien generosament el darrer fill i la darrera moneda; s’avindrien a tot, a tot, abans de veure els franquistes envaint, dominant, esclafant Catalunya.


Antoni Rovira i Virgili
Juliol del 1939

No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la treuran de la ploma dels escriptors, ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l’estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostre pàtria, significa que la guerra no s’ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i l’esperit.

La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament.


6 comentaris:

  1. M'has fet entrar ganes de llegir-me el llibre sencer. El buscaré. Tot i que si Antoni Rovira i Virgili visqués ara no sé si continuaria pensant el mateix del poble català. Les coses han canviat molt i tot i que seria molt poètic dir que la gent no ho fa fet, no seríem del tot fidels a la realitat.

    ResponElimina
  2. Gràcies pel comentari Eva! :D

    Certament, les coses han canviat moltíssim. Catalunya és molt diferent: tant sociològicament, com culturalment i políticament. Tot i això, no crec que Rovira i Virgili deixés d'estimar el seu país ;).

    El llibre és bastant difícil de trobar, a mi m'ha portat molt de temps aconseguir-lo. De fet, diria que ja no s'edita. Si te'l vols llegir i no l'aconsegueixes, te'l puc deixar.

    ResponElimina
  3. L'últim paragraf em posa la pell de gallina! :D

    ResponElimina
  4. i aquí no va acabar el sofriment, tot just començava. Recomanació: Xavier Benguerel "Els Vençuts", relata de forma novelada els caos que van patir els presoners catalans a les platges d'Argeles (Rosselló) unes setmanes més tard. Durant mesos d'hivern milers de republicans atonyinats en un camp de concentració "natural" a les boniques platges rosselloneses. I entretant afusellaven Companys.Però desseguida alguns van decidir tornar clandestinament per començar la resistència. Tornarem a lluitar, tornarem a sofrir, tornarem a vèncer.

    ResponElimina
  5. Caldrà llegir aquest llibre Roger!! ;)

    ResponElimina
  6. Fa temps vaig sentir per la ràdio la frase que es deia pels altaveus de Barcelona quan era bombardejada. Em va impresionar.

    "Catalans, hi ha perill de bombardeig. Aneu als vostres refugis amb calma i serenitat. La Generalitat vetlla per vosaltres."

    ResponElimina