L'aprovació de l'estatut va ser un gran drama per a Esquerra Republicana. Els posicionaments diferents, les estratègies creuades i els discursos incoherents van ser la tònica de cada dia. La situació que en aquell moment es va produir cada dia em recorda més al context que s'està consolidant ara per a l'aprovació del sistema de finançament. Per no parlar de la més que possible sentència negativa sobre l'Estatut per part del Tribunal Constitucional.
Són situacions en què els contrincants directes de la causa catalana han sabut perfectament com utilitzar les seves arts per a posar entre l'espasa i la paret el sobiranisme català. Per a fer-ho saben ajustar molt bé la punteria a l'hora de prendre les decisions més importants. I fer-ho de tal manera que els sectors sobiranistes quedin ben aïllats dels sectors propers. Es tracta d'evitar la tendència creixent que fa que els catalanistes moderats -els sectors més amplis en la nostra societat- es desplacin cap a les tesis sobiranistes. Fer això és tan fàcil com donar una solució de característiques mínimes però acceptables per als sectors moderats.
Arribats a aquest punt els sobiranistes s'havien de posar nerviosos, i és natural. El que no podia ser és que tot plegat es convertís en un drama per a aquest sector. I és el que va passar. On va fer més mal va ser a Esquerra Republicana. El discurs i la posició del partit no estaven clarificats ni consensuats, i l'estratègia comunicativa va ser aberrant. I atenció, que ningú pensi que el que havia de fer esquerra era quadrar a tots els seus militants i simpatitzants en una única posició.
Es tracta de dissenyar un tipus d'estratègia comunicativa que faci que el discurs del partit, malgrat evolucioni i canviï, mostri una trajectòria coherent.
Cal tenir present que ERC és un partit de caràcter assembleari, dels pocs que queden a nivell Europeu. I per tant cal tenir molt clar que el discurs pot evolucionar i fins i tot canviar d'una posició a una altra. D'aquesta manera, l'estratègia comunicativa esdevé una qüestió clau.
El que no podia ser, sota cap circumstància, és que el partit mostrés diferents interlocutors. I no només del conjunt del partit, sinó que fins i tot la cúpula es comunicava amb diferents interlocutors. Unes persones que corrien sobre discursos, plantejaments i posicionaments diferents. Davant d'això, hi podíem trobar una opinió pública absolutament marejada i ensabonada.
Per a poder evitar tot això calia que la cúpula del partit hagués nomenat un únic interlocutor. Una persona que fos la veu pública i oficialista del discurs del partit. Arribats a un punt en què el partit democràticament decideix canviar el seu posicionament, l'interlocutor es pot canviar, i amb ell queda modificat el posicionament públic i el discurs de la formació.
Es tracta de dissenyar un tipus d'estratègia comunicativa que faci que el discurs del partit, malgrat evolucioni i canviï, mostri una trajectòria coherent.
2 comentaris:
Crec que en casos així calia que l'assemblea famosa es manifestés i el portaveu que reclames adoptés la posició triada pel partit. Però Esquerra tira molt a base d'estirabots i nerviosisme. Precisament, aquest nerviosisme que s'hauria de calmar més.
El nerviosisme i els estirabots de què parles són a causa d'un tipus d'estructura assembleària. Però jo penso que aquest tipus d'estructura és molt positiva per a un partit polític, i per tant no crec que s'hagi de canviar.
El que sí que hauria de fer la cúpula és tenir en compte quina estructura té el partit, i dissenyar una estratègia tenint en compte que el discurs i el posicionament poden canviar. És a dir, actuar amb menys nerviosisme, com bé dius! XD
Si no ho fan pot ser un desastre... com ja ho va ser amb l'estatut. Espero que no passi!
Publica un comentari