Les campanyes de comunicació política del PSC en període electoral són un art. A les últimes eleccions generals, amb un electorat fortament desmobilitzat i unes altes previsions d'abstenció, el partit dels socialistes de Catalunya va aconseguir un dels millors resultats de la seva història. No cal oblidar també que el govern estatal, sota el poder del mateix partit, havia incomplert de manera consecutiva, nombrosos compromisos amb Catalunya. Res d’això va impedir el triomf d'una campanya de comunicació excepcional.
El canvi en la manera de comunicar-se i relacionar-se vindrà de la mà dels joves que ara tenim entre 14 i 30 anys.
És possible identificar característiques que defineixin les persones pertanyents a una generació? El passat divendres, fullejant un diari, vaig trobar un article interessant que parlava sobre les actituds de determinades generacions davant el seu lloc de feina. Investigant una mica més, podem definir les característiques de 4 grans generacions en els últims 100 anys, amb uns perfils marcats pels contextos social i polític dels diferents moments.
Generació silenciosa o tradicional (més de 62 anys):
Es caracteritzarien per ser pràctics i realistes. Tenen una gran capacitat per no deixar-se endur pels plaers i ser fidels al seu treball i les seves obligacions. Aquesta generació, va nàixer en un context d'organització social altament burocràtic. Les grans decisions i els grans projectes venien de la mà d'un estat molt organitzat. Segurament per aquestes raons les persones de més de 62 anys es caracteritzen per un gran respecte davant de l'autoritat i un esperit de sacrifici. En el fons podem trobar una lògica de funcionament clarament jeràrquica, on cadascú és responsable únicament de la funció que se li ha encarregat, i només es deu al seu superior.
Generació Babyboom (44 a 62 anys)
En formen part les generacions fruit de la gran expansió demogràfica que hi va haver després de la 2a Guerra Mundial, i amb la irrupció de manera forta del Keynessianisme i l'Estat del Benestar que coneixem. La Jerarquització i la burocratització va seguir endavant amb molta força, però a diferència de la generació anterior, en aquests temps les idees de democràcia, pau i consens van estar a l'ordre del dia. D'aquesta manera trobem unes persones que busquen un lideratge basat en el consens, i que davant de l'autoritat prenen una doble actitud d'amor i odi. Són molt bolcats en el treball i profundament optimistes.
Generació X (26 a 43 anys)
Els temps avancen, i les característiques d'organització social també. La generació X està marcada per la irrupció amb moltíssima força de la lògica de mercat. Es deixen enrere les polítiques keynessianes d'intervenció del mercat i es dóna pas a polítiques basades en el liberalisme i el lliure mercat. La gent que creix en aquest context mostren un clar desinterès cap a l'autoritat i cerquen un lideratge basat en la competència. Tenen un esperit que no es vol comprometre amb res, i una perspectiva molt escèptica. L'individualisme, el no compromís i la competència són valors propis i necessaris per a funcionar en la lògica de mercat en què han crescut.
Generació Y (menys de 26 anys)
El context social d'aquesta generació ha tornat a canviar. Durant els últims anys, hi ha hagut dos elements clau: l’aparició de les noves tecnologies de la informació i la comunicació(NTIC); i l'enfortiment de la societat civil davant del mercat.
Pel que fa al primer element, l'aparició de les NTIC no només ha significat un revulsiu en la manera de comunicar-se entre les persones. Sinó que la concepció i la manera d'entendre el coneixement està canviant profundament. La gent de les noves generacions són més creatius i menys lògics. Memoritzen molt menys, però són capaços de filtrar molt bé una informació que els arriba en excés. És per aquest canvi que el món de l'educació es troba amb problemes. Un professor no pot pretendre donar classes de la mateixa manera que ho feia amb els nens de fa 20 anys. No pot llegir un llibre de text des del pupitre i esperar que els nens ho memoritzin, perquè el món que envolta els joves els desperta més interés i els aporta més coneixement.
Pel que fa a l'enfortiment de la societat civil, cal destacar l'alt grau d'estructuració que estan assolint les organitzacions socials de caire no lucratiu en el món occidental. L'anomenat "capital social" esdevé cada cop més important en la marxa i els problemes de la nostra societat.
Amb aquest nou context, les persones de la Generació Y veuen una perspectiva d'esperança, es mouen per lideratges basats en les xarxes i el col•lectivisme, i tenen un gran esperit d'inclusió. Davant de l'autoritat mostren una actitud de cortesia.
Més informació sobre el tema:
La Generación Y
És la moda del vòmit. Després de la conversa, tot quedarà en l'acte convulsiu, sense que aquells arguments o conviccions es tradueixin en cap acció dirigida a canviar l'estat de les coses.
Les coses van malament i tothom en parla. Ara mateix estem immersos en una gran crisi, però sembla que existeix un cert descontentament general que ve d'abans. Malgrat fa un any hi havia taxes d'atur insignificants i la gent s'hipotecava per a comprar pisos, mobles, cotxes i anar de viatge sense cap mena de preocupació, ja hi havia un profund desencís entre la població.
Però qui està fallant? Quin és el problema i qui n'és el causant? És la classe política en exclusiva, qui no governa bé, qui no l'encerta a l'hora de prendre decisions, gestionar, i mantenir unes conductes i plantejaments coherents?
En referència a aquesta pregunta ahir, un col·laborador d'Els Matins de TV3 va pronunciar la següent frase:
"Quan personatges tant insignificants tenen tant de pes polític, el que ens hem de plantejar és, si qui està malalt no és el partit o el polític, sinó el país"
Joan Julivert feia referència a la importància que els mitjans de comunicació estan donant els últims dies a les passes de Joan Carretero. Però ara mateix no entraré a valorar les decisions del líder crític d'ERC. El que em sembla més important de la frase és que posa sobre la taula una idea interessant: El problema de descontentament general, d'aquesta sensació de que tot està corromput i res funciona com hauria de fer-ho, és causa de la classe política? O més aviat la societat en general n'és corresponsable?
No és difícil escoltar converses o llegir comentaris en diaris digitals criticant tot allò que passa pel cap. És la moda del vòmit. Després de la conversa, tot quedarà en l'acte convulsiu, sense que aquells arguments o conviccions es tradueixin en cap acció dirigida a canviar l'estat de les coses. Fa la sensació que la lògica de mercat ha irromput en la cultura política. S'ha passat d'un paradigma de corresponsabilitat i implicació, a un de més individualista que s'aproxima a una dinàmica de mercat. La població ja no se sent part d'una comunitat on la seva implicació és clau per a viure millor. Sinó que es troba en un mercat on se li ofereixen diferents productes polítics, i cadascú ja decidirà si té cap interès o preferència per algun d'ells. Si cal el ciutadà criticarà el producte, però com que no se'n sent corresponsable, no farà res per ajudar a canviar-lo.
Fa pocs dies es va saber que l’exconseller Carretero pretén crear un nou partit fora d’Esquerra Republicana. Sense entrar al fons de l’ideari de Carretero, intentaré reflexionar sobre les conseqüències de l’estratègia presa pel corrent crític.
No aconseguirà educar la cúpula d’esquerra -perquè cal jutjar uns resultats que encara no es coneixen
Fixem-nos en primer lloc, en com pot influir això e la negociació pel finançament i els traspassos previstos a l’Estatut. Segurament ara per ara l’element de pressió més fort perquè la Generalitat no rebaixi les seves aspiracions és el fet que ERC estigui al govern. En aquest context, en què encara no se sap ni el resultat final de les negociacions, ni la resposta que donarà esquerra, l’estratègia de Carretero sembla absurda. No aconseguirà educar la cúpula d’esquerra -perquè cal jutjar uns resultats que encara no es coneixen-. I debilitarà ERC en uns moments en què necessita la màxima força i unitat per a seguir sent el principal element de pressió. El negociador que tenim al davant està jugant amb la nostra paciència, i ens està guanyant.
Els elefants del PSOE, com per exemple Chávez, es deuen fregar les mans al veure el que fa el corrent crític d’ERC.
El negociador que tenim al davant està jugant amb la nostra paciència, i ens està guanyant.
I a la casa gran? A les files convergents es miren el circ i animen els espectadors a cridar més, que és el més trist de tot plegat. Els va perfecte desinflar l’electorat d’ERC, encara que no el pugui recollir. El que potser hauria de fer CiU, és començar a preocupar-se perquè aquest partit que vol fundar Carretero no acabés recollint els vots que van marxar de CiU a ERC, i que ara podrien tornar a la federació.
L’estratègia de CiU fa temps que es massa errant. Són l’oposició d’un govern que no aconsegueix guanyar-se l’opinió pública i l’afinitat dels mitjans de comunicació. Que no són brillants. I tot i això, CiU sembla no aconseguir guanyar popularitat i marcar una clara tendència a l’alça de la seva previsió de vot.
D'on beu el catalanisme avui? Radicalisme democràtic i dret a decidir. (Roger Buch i Joan Cuevas)
