New York, la ciutat dels gratacels

Aquest dissabte marxo a New York: ciutat de gratacels, gàngsters i grans corporacions. Una ciutat amb una breu però intensa història.

Abans de que arribessin els europeus, a l'actual ciutat de New York hi habitava la tribu indígena dels Lenapes. La zona va ser descoberta pels europeus de la mà d'un explorador florentí anomenat Giovanni de Verrazano l'any 1524.

Cent anys més tard la Companyia Holandesa de les Indies Occidentals va enviar 110 colons a l’actual zona de Manhatan, amb l'objectiu d'obrir un establiment comercial. La colònia va rebre el nom de Nova Amsterdam, i des d'un bon inici es van desencadenar els primers conflictes amb els nadius.

El xoc de cultures entre el món europeu i el dels indígenes va ser abismal. L'exemple més notable d'aquest xoc va ser la compra que Peter Nuit va fer als Lenapes de 14.000 acres de l'actual Manhatan pel preu de 60 florins. La tribu no entenia el concepte de la propietat privada, i d'aquesta manera va acceptar una transacció del tot injusta. Es creu que probablement els indígenes entenien aquella transacció com un arrendament amb permís de caça.

Sobre el 1664 una gran flota de vaixells de guerra anglesos va aparèixer davant la costa de Nova Amsterdam, amb l'objectiu de conquerir la colònia. Nova Amsterdam es va rendir amb l'objectiu d'evitar una sagnia. El Rei Carles II va rebatejar la ciutat amb el nom del seu germà, el Duc de York: d'aquesta manera la ciutat va esdevenir New York.

Durant el mes que passaré a la ciutat dels gratacels intentaré no deixar inactiu el bloc. La meva intenció és anar comentant tots aquells indrets i vivències que puguin semblar més interessants per compartir-los amb vosaltres!

Per cert! La capçalera de la setmana és una magnífica panoràmica de New York presa per Grufnik.

Bon estiu i bones vacances!

Els bombardejos a Barcelona durant els últims dies de la guerra civil

Després de dies sense escriure, us deixo amb uns fragments d'un llibre d'Antoni Rovira i Virgili. Unes paraules que de ben segur no us deixaran indiferents.

Fragments d'Els darrers dies de la Catalunya Republicana
Antoni Rovira i Virgili
22 de gener de 1939

Mentre la meva muller i jo ens en tornem a peu cap a Horta, comença un altre fortíssim bombardeig, que ens agafa al passeig de Sant Joan, cantonada al carrer de València. Allí mateix hi ha un refugi, encara a mig fer, com quasi tots els de Barcelona; però no hi entrem. Em desplau l'entrada dins d'aquells soterranis foscos on la gent esfereïda s'empeny i s'agombola. Prefereixo entrar a l'escala d'una casa del xamfrà que tenim al davant. (...)

"La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn."

Tornant cap a Horta parlo amb alguns amics i coneguts, i veig que s'estén ràpidament la impressió que som a les acaballes. M'adono de la tèrbola satisfacció dels franquistes més o menys disfressats, que em miren amb ulls dolents, i trobo compensada llur actitud pels qui em donen les millors proves d'amistat sincera. Agraeixo sobretot el gest d'un amic catalanista, el qual no he vist temps ha, i ara m'ha fet oferir el seu domicili per al cas que em convingués d'estar amagat. (...)

Avui he vist a Barcelona la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres. Allò que no hi he vist -ni avui, ni cap dia- és l'esfereïment del pànic o el contagi de la desmoralització. Els catalans dignes tenen l'ànima esqueixada, sagnant. (...) Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l’exili, potser la mort. El cor se’ls estreny: a estones la vista se’ls enfosqueix. Però no renuncien a l’ideal, ni es penedeixen de tenir-lo; no tremolen, ni senten les basques de la por.

Davant les perspectives de la guerra hi ha milers, desenes de milers de catalans, que acceptarien amb alegria els sofriments actuals i altres de pitjors, si amb això pogués evitar-se el triomf de l’enemic. Patir rai; la qüestió és que no vinguessin els feixistes! Menjarien de gust l’escàs pa negre i la mica d’altres queviures: caminarien dies, setmanes i mesos, com espectres descarnats i esgrogueïts; aguantarien dos, quatre, vuit bombardeigs diaris pel temps que fos: donarien generosament el darrer fill i la darrera moneda; s’avindrien a tot, a tot, abans de veure els franquistes envaint, dominant, esclafant Catalunya.

Antoni Rovira i Virgili
Juliol del 1939

No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la treuran de la ploma dels escriptors, ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l’estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostre pàtria, significa que la guerra no s’ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i l’esperit.

La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament.

I després de la crisi econòmica? L'economia dels tres zeros

Ara fa un any que van començar a sonar veus que anunciaven l’arribada de “la crisi”. Una crisi de caràcter econòmic que ha significat un importantíssim daltabaix en els sectors de l’habitatge, la construcció i el món financer. De fet, aquesta crisi ha assolit tal dimensió que ha acabat afectant de ple el conjunt de la societat arreu del món. A Catalunya el creixement econòmic interanual ha passat de ser un 3,6% l’any 2007 a un -3,3% el primer trimestre de 2009, i l’atur ha crescut ni més ni menys que un 114%.

On anirà a parar tot això?
Davant d’aquesta situació la gran pregunta és, com acabarà tot això? Com evolucionaran els indicadors econòmics i com afectaran al nostre dia a dia? Des de la més absoluta humilitat, no puc evitar fixar-me en la situació econòmica que va viure el Japó durant més de 10 anys, on es va mantindre un context econòmic molt semblant al que estem vivint actualment.

L’economia dels tres zeros
Des dels anys 60 el Japó havia tingut una economia immillorable, amb creixements interanuals del PIB que oscil•laven entre el 10% i el 4%. Aquesta forta economia va quedar absolutament trasbalsada amb el trencament d’una gran bombolla bursàtil i immobiliària. Els increments del preu de les accions en borsa i del sòl japonès havia crescut de manera desorbitada durant els anys 80, preus que es van desplomar a principis dels 90.

Aquesta dècada és coneguda al Japó com “la dècada perduda”. Si bé durant els anys 80 l’economia va créixer una mitjana d’un 3,8% anual, als 90 ho va fer un 1,6% anual, arribant a dades negatives alguns anys.

Davant d’aquesta situació de “no creixement” econòmic, o fins i tot de decreixement, que podia fer el govern nipó? La primera resposta davant d’indicis de recessió és abaixar els interessos. És a dir, fer que s’hagi de pagar menys diners pels crèdits. D’aquesta manera la gent s’endeuta més, torna a consumir, i es reactiva l’economia. Japó ho va fer, però arribats a un tipus d’interès de gairebé “0” l’economia no es reactivava. I evidentment, el que no podien fer és demanar als bancs que paguessin per deixar diners. Aquí trobem el primer cero.

El govern havia posat en marxa totes les mesures possibles per a reactivar l’economia, però el creixement del PIB continuava estant sota mínims.

La segona de les mesures que es podien dur a terme era l’endeutament del sector públic. Si l’estat gasta més diners dels que disposa aconseguirà que hi hagi més persones treballant, gent que a la seva vegada consumirà més i que reactivaran la producció. Aquesta mesura es basa en l’anomenat multiplicador keynesià. El govern nipó va tirar endavant polítiques d’aquest tipus i va arribar a tenir uns dèficits astronòmics de fins un 10% del PIB l’any 1998. Malgrat aquestes mesures, el creixement continuava sent “0”.

A aquests dos indicadors en posició “0” cal afegir-hi una inflació que també bordejava aquest valor. I amb aquesta dada també resultava impossible reactivar l’economia del Japó. El govern havia posat en marxa totes les mesures possibles per a reactivar l’economia, però el creixement del PIB continuava estant sota mínims.

Una situació que recorda a l’actual
L’origen de la crisi que tenim actualment recorda molt a la que va patir el japó des de 1991 fins el 2003: les dues es van iniciar amb l’esclat d’una gran bombolla. Passat un any des de l’aparició dels primers indicis de la crisi actual ja s’han desenvolupat múltiples accions per a fer front a la recessió. S’han baixat els interessos fins a posicions extremadament baixes (actualment estan sobre l'1,5%), s’ha injectat liquidesa als bancs –mesura que hauria de permetre incrementar la inflació-, i s’han iniciat polítiques d’endeutament del sector públic a la majoria d’estats. No obstant això, el resultat és el d’una economia que no acaba d’aixecar el cap. Malgrat encara sigui d'hora per a fer determinats judicis, dóna la sensació que podríem estar entrant en una dinàmica d’economia de tres zeros, com ho va fer el japó. On s’arriba un punt en què les institucions competents han executat totes les respostes possibles per a fer front a la crisi, i malgrat això, el creixement econòmic segueix sense remuntar. Amb un tipus d'interès, una inflació i un creixement del PIB entorn el zero.

La tecnologia també té sentiments (Capçalera de la setmana)

La capçalera d’aquesta setmana és una curiosa fotografia de la Laia Orpella, apassionada de les noves tecnologies i aficionada al món de la fotografia ;) .
(Nikisbi a Flickr)

Les tres lleis d’Asimov sobre la robòtica són:

1. Un robot no ha de fer mal a un ésser humà o, per la seva inacció, deixar que un ésser humà prengui mal.
2. Un robot ha d'obeir les ordres que li són donades per un ésser humà, excepte si aquestes ordres entren en conflicte amb la Primera Llei
3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, fins on aquesta protecció no entri en conflicte amb la Primera o la Segona Llei

Després d’aquestes lleis, la tecnologia pot tenir sentiments? Aquests dos mòbils sembla que sí.

La gestió de la comunicació i el posicionament a Esquerra: Alerta, el sistema de finançament s'apropa

L'aprovació de l'estatut va ser un gran drama per a Esquerra Republicana. Els posicionaments diferents, les estratègies creuades i els discursos incoherents van ser la tònica de cada dia. La situació que en aquell moment es va produir cada dia em recorda més al context que s'està consolidant ara per a l'aprovació del sistema de finançament. Per no parlar de la més que possible sentència negativa sobre l'Estatut per part del Tribunal Constitucional.

Són situacions en què els contrincants directes de la causa catalana han sabut perfectament com utilitzar les seves arts per a posar entre l'espasa i la paret el sobiranisme català. Per a fer-ho saben ajustar molt bé la punteria a l'hora de prendre les decisions més importants. I fer-ho de tal manera que els sectors sobiranistes quedin ben aïllats dels sectors propers. Es tracta d'evitar la tendència creixent que fa que els catalanistes moderats -els sectors més amplis en la nostra societat- es desplacin cap a les tesis sobiranistes. Fer això és tan fàcil com donar una solució de característiques mínimes però acceptables per als sectors moderats.

Arribats a aquest punt els sobiranistes s'havien de posar nerviosos, i és natural. El que no podia ser és que tot plegat es convertís en un drama per a aquest sector. I és el que va passar. On va fer més mal va ser a Esquerra Republicana. El discurs i la posició del partit no estaven clarificats ni consensuats, i l'estratègia comunicativa va ser aberrant. I atenció, que ningú pensi que el que havia de fer esquerra era quadrar a tots els seus militants i simpatitzants en una única posició.

Es tracta de dissenyar un tipus d'estratègia comunicativa que faci que el discurs del partit, malgrat evolucioni i canviï, mostri una trajectòria coherent.

Cal tenir present que ERC és un partit de caràcter assembleari, dels pocs que queden a nivell Europeu. I per tant cal tenir molt clar que el discurs pot evolucionar i fins i tot canviar d'una posició a una altra. D'aquesta manera, l'estratègia comunicativa esdevé una qüestió clau.

El que no podia ser, sota cap circumstància, és que el partit mostrés diferents interlocutors. I no només del conjunt del partit, sinó que fins i tot la cúpula es comunicava amb diferents interlocutors. Unes persones que corrien sobre discursos, plantejaments i posicionaments diferents. Davant d'això, hi podíem trobar una opinió pública absolutament marejada i ensabonada.

Per a poder evitar tot això calia que la cúpula del partit hagués nomenat un únic interlocutor. Una persona que fos la veu pública i oficialista del discurs del partit. Arribats a un punt en què el partit democràticament decideix canviar el seu posicionament, l'interlocutor es pot canviar, i amb ell queda modificat el posicionament públic i el discurs de la formació.

Es tracta de dissenyar un tipus d'estratègia comunicativa que faci que el discurs del partit, malgrat evolucioni i canviï, mostri una trajectòria coherent.