18 de maig 2010

Els quatre ingredients clau per al fracàs de la consulta de la Diagonal


L’any 2008 l’alcalde Hereu va llençar la proposta de reforma de la Diagonal. Un projecte ambiciós que, de tirar endavant amb èxit, podia realçar el seu lideratge i assegurar el manteniment del PSC en el govern municipal durant la següent legislatura.











Per a poder tirar endavant aquesta proposta el govern municipal (format per PSC i ICV) necessitava suports externs. ERC va acabar donant suport al projecte l’any 2009 sota la condició que es celebrés un referèndum per a escollir el model de reforma de la Diagonal. CiU va acabar donant suport amb la condició d’incorporar una tercera opció que signifiqués no estar d’acord amb cap de les dues opcions presentades per l’ajuntament.

El resultat del plat, un sofregit de reforma de la Diagonal amb trossos de participació, ha estat un àpat força indigest. La participació s’ha quedat en un tímid 12,17% del cens, i l’opció guanyadora ha estat la C amb un aclaparador 79,84%.

Però, quines han estat les errades clau? És la incorporació de la participació la que ha fet fracassar el projecte?

1. Les opcions plantejades (A, B i C) i el debat generat no reflexaven diferents models de ciutat.
La mobilitat d’una de les vies més importants de la ciutat és un tema complicat per portar a referèndum. Els elements que s’han de posar sobre la taula per poder prendre una decisió són molt complexos. Per poder plantejar un referèndum seriós sobre aquest tema calia un procés de debat llarg i profund.

Les diferents opcions a escollir haurien d’haver representat diferents models de ciutat. D’una banda una opció que –de manera continuista- seguís apostant pel transport privat (opció que no ha existit). I d’altra banda, una opció que signifiqués l’aposta per la reducció del transport privat, el foment del transport públic i l’obertura d’espai per als vianants (l’opció A i B). Model que s’hauria d’haver acompanyat de mesures de reforç del transport públic per pal·liar la reducció de la mobilitat amb vehicles privats.

Aquests dos models, a més a més, s’haurien d’haver posat a debat en l’agenda pública. Permetent que diferents partits polítics, representants, entitats i personalitats es posicionessin i argumentessin a favor d’un o altre model de ciutat.

2. L’elecció del govern municipal es dividia en dos opcions mentre que la de l’oposició es concentrava en una.
El govern municipal ha seguit el principi de “divideix i venceràs”, però se l’ha aplicat en mode harakiri (és a dir, a sí mateix). És un error d’estratègia bàsic.

3. Un referèndum a soles no és l'única manera d’incorporar la participació.
Malgrat es volgués incorporar la participació el govern municipal hauria d’haver sondejat altres opcions. Mètodes de participació directa que incorporessin diferents agents i ciutadans de Barcelona i les seves diferents perspectives. Un mètode que en primer moment anés dirigit a fer una diagnosi consensuada del problema que se suposa que té actualment la Diagonal. I que posteriorment hagués plantejat –també de manera participativa- la millor solució al problema (o les millors solucions). Organitzant, arribats a aquest punt sí, un referèndum perquè el conjunt de la ciutadania decidís quina era la millor de les opcions.

4. Unes errades tècniques absolutament desafortunades
Les errades tècniques han desvirtuat la consulta des del seu primer dia. La decisió tècnica de permetre el vot electrònic amb només les dades del DNI i la data de naixement han estat un gran error. Actualment existeix una gran facilitat per aconseguir aquestes dues dades de qualsevol ciutadà amb una mínima vida pública.

Podem concloure doncs que la incorporació de la participació, per sí sola, no ha estat la causant d’aquest fracàs. Les raons han estat múltiples i els errors han estat comesos i col·leccionats amb gran cura pel govern municipal. Ens trobem davant d’un gran exemple de com no s’ha de desenvolupar una política pública.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada