Els obstacles de l’avaluació de l’impacte: com aconseguir-ho?

Measuring time - de aussiegall a flickr

L’avaluació de l’impacte social està en boca de tothom des de fa temps. El tema apareix en formacions, conferències, congressos, assemblees, juntes... Però per molt que se’n parla, encara no s’acaba d’implementar amb normalitat en entitats i institucions públiques. Per què passa això?




Què s’entén per avaluació de l’impacte?
Quan es parla d’avaluació de l’impacte es fa referència a la mesura de com la intervenció que s’efectua – i altres variables – acaben generant un canvi en la persona destinatària.

L’interès per l’avaluació
El que està clar és que sembla haver suficients motius com per interessar-se per l’avaluació de l’impacte. Especialment des de les direccions i els òrgans de govern de les entitats. També des dels responsables d’institucions públiques de l’àmbit social.

La utilitat d’avaluar
Quan aquests responsables i directius parlen d’avaluar es parla molt de la utilitat. Entre d’altres es parla de com l’avaluació ajudaria a la rendició de comptes, a fer aflorar aquelles coses que funcionen i aquelles coses que no, a ser més eficient, a dotar d’evidència l’impacte, i a posar en qüestió la nostra estratègia i reformular-la. (Per saber-ne més podeu consultar Avaluació de l’impacte: desparasitar els infants per millorar l’absentisme escolar?)

Per què doncs no acaba d’arrencar l’avaluació de l’impacte? 
Una hipòtesi inicial podria ser que això és una dèria de directius i que en realitat els tècnics i professionals no hi veuen utilitat. Per la meva experiència m’inclinaria a dir que en realitat la situació és molt més complexa, i que moltes vegades són els tècnics i professionals els que precisament estan més interessats.

Fruit del que he vist en diversos projectes i organitzacions llenço algunes hipòtesis sobre possibles obstacles que té l’avaluació de l’impacte en l’actualitat:

• Entre l’espardenya i l’excés d’academicisme: Una cosa és fer una investigació científica avaluant l’impacte d’un programa, i una altra cosa és que una entitat reculli quatre dades amb un excel. El repte se situa en el punt mig: fer una avaluació suficientment senzilla, però amb un mínim de rigorositat i utilitat.
• Manca de focalització en les necessitats reals: Molts projectes d’avaluació s’adapten poc a les necessitats reals de l’organització. Una avaluació pot respondre a milers de preguntes, però cal concentrar-se en allò que aportarà més valor a l’organització.
• Poca adaptació a la realitat tècnica i a les tasques habituals: El principal aliat de l’avaluació són els tècnics i professionals. Si l’avaluació impacta excessivament en les tasques habituals del personal i a sobre no els aporta cap valor, el fracàs està assegurat. Pensem que les entitats es troben en una situació de més feina que mai amb menys recursos que mai.
• Invasió del terreny dels professionals: De vegades el professional viu l’avaluació com una invasió del terreny propi. Un exemple clar: un educador a qui li demanem reportar periòdicament la feina que realitza i com evoluciona l’usuari.

Què es pot fer? 
La resposta podria venir per començar a minimitzar aquests obstacles:

• Simplificar: Fer una avaluació senzilla, que sigui fàcil d’explicar i fàcil d’entendre, encara que estiguem renunciant a cert grau de rigorositat.
• Escalar: Començar per petit i anar creixent. Potser al principi renunciem a molts indicadors, però ja els anirem ampliant!
• Estandarditzar: No cal generar un model d’avaluació específic per a cada entitat i activitat. Molts es poden compartir.
• Eines de processament de la informació: L’excel és una potent eina, però per avaluar processos i impactes no és la millor. Cal treballar per generar eines que minimitzin les tasques repetitives i ineficients (i econòmiques!).
• No voler substituir el professional: L’avaluació no ens pot donar resposta a tot. Cal deixar marge perquè els professionals s’autovalorin. Ells són prou competents per fer-ho. El que hem d’aconseguir es que ens ajudi mínimament a una avaluació que aportarà respostes al conjunt de l’organització.  

Article publicat originalment a social.cat