Els bombardejos a Barcelona durant els últims dies de la guerra civil

Després de dies sense escriure, us deixo amb uns fragments d'un llibre d'Antoni Rovira i Virgili. Unes paraules que de ben segur no us deixaran indiferents.

Fragments d'Els darrers dies de la Catalunya Republicana
Antoni Rovira i Virgili
22 de gener de 1939

Mentre la meva muller i jo ens en tornem a peu cap a Horta, comença un altre fortíssim bombardeig, que ens agafa al passeig de Sant Joan, cantonada al carrer de València. Allí mateix hi ha un refugi, encara a mig fer, com quasi tots els de Barcelona; però no hi entrem. Em desplau l'entrada dins d'aquells soterranis foscos on la gent esfereïda s'empeny i s'agombola. Prefereixo entrar a l'escala d'una casa del xamfrà que tenim al davant. (...)

"La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn."

Tornant cap a Horta parlo amb alguns amics i coneguts, i veig que s'estén ràpidament la impressió que som a les acaballes. M'adono de la tèrbola satisfacció dels franquistes més o menys disfressats, que em miren amb ulls dolents, i trobo compensada llur actitud pels qui em donen les millors proves d'amistat sincera. Agraeixo sobretot el gest d'un amic catalanista, el qual no he vist temps ha, i ara m'ha fet oferir el seu domicili per al cas que em convingués d'estar amagat. (...)

Avui he vist a Barcelona la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres. Allò que no hi he vist -ni avui, ni cap dia- és l'esfereïment del pànic o el contagi de la desmoralització. Els catalans dignes tenen l'ànima esqueixada, sagnant. (...) Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l’exili, potser la mort. El cor se’ls estreny: a estones la vista se’ls enfosqueix. Però no renuncien a l’ideal, ni es penedeixen de tenir-lo; no tremolen, ni senten les basques de la por.

Davant les perspectives de la guerra hi ha milers, desenes de milers de catalans, que acceptarien amb alegria els sofriments actuals i altres de pitjors, si amb això pogués evitar-se el triomf de l’enemic. Patir rai; la qüestió és que no vinguessin els feixistes! Menjarien de gust l’escàs pa negre i la mica d’altres queviures: caminarien dies, setmanes i mesos, com espectres descarnats i esgrogueïts; aguantarien dos, quatre, vuit bombardeigs diaris pel temps que fos: donarien generosament el darrer fill i la darrera moneda; s’avindrien a tot, a tot, abans de veure els franquistes envaint, dominant, esclafant Catalunya.

Antoni Rovira i Virgili
Juliol del 1939

No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la treuran de la ploma dels escriptors, ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l’estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostre pàtria, significa que la guerra no s’ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i l’esperit.

La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament.

El catalanisme avui: Radicalisme democràtic i dret a decidir

La UPEC acaba de publicar un article escrit pel Roger Buch i per mi, que té per objectiu intentar entendre la situació actual del catalanisme tenint en compte el context actual i el recorregut que ha fet al llarg de la seva història. Tot seguit us en faig cinc cèntims:

El catalanisme mai s'ha caracteritzat per tenir uns esquemes ideològics rígids i una interpretació per a tots els reptes. Per aquesta raó analitzem el catalanisme com a moviment i no pas com a ideologia tancada. És més, al llarg de la seva història ha estat un moviment transversal present a tot l'espectre polític català: des de les posicions més conservadores fins a les més revolucionaries.

Des dels seus orígens i fins ara, el catalanisme ha anat evolucionant, canviant els seus plantejaments, els seus objectius immediats i les seves estratègies. I els seus defensors han anat incorporant sempre les ideologies d’avantguarda vingudes d'Europa i d'arreu del món. D'aquesta manera el catalanisme s'ha anat consolidant de mica en mica com a element modernitzador de la societat catalana.

Actualment, han desaparegut les grans ideologies tradicionals: unes ideologies que es constituïen com a grans constel•lacions d'idees i que tenien una interpretació per a tots els reptes amb que es podia trobar l'home i la societat. I el catalanisme, ha deixat de beure d'aquestes grans ideologies.

Els temps que ara vivim semblen donar pas a les anomenades ideologies toves, com l'ecologisme, l'altermundisme o el globalisme. El catalanisme en aquest cas, ha tornat a actuar com a element modernitzador, fent de canal d'entrada d'aquests nous conjunts d'idees.

A aquest context, cal sumar-hi l'actual escenari de crisi del sistema democràtic representatiu. Els alts graus d'abstenció i la desafecció política creixent en són clars exemples. Davant d'aquests reptes, diferents corrents catalanistes estan optant per defensar posicions d'aprofundiment democràtic i d'increment del marge de decisió per part de la població. En aquest context s'emmarca l'aposta cada cop més consolidada pel dret a decidir.

Si voleu llegir l'article sencer, feu clic en el següent enllaç:

D’on beu el catalanisme avui? Radicalisme democràtic i dret a decidir
(Roger Buch i Joan Cuevas)