Sobre la corrupció

“els homes obliden més aviat la mort del seu pare que la pèrdua de patrimoni”

- Maquiavel -

Aquest any 2009 ens està deixant un gran assortiment de casos de corrupció arreu de l'estat, esdeveniments que ara també estan arribant fins a Catalunya. Alguns ho anomenen la fi de l'Oasi català. Aquests tipus de fets s’han pogut veure en l'àmbit polític, com és el cas“Pretòria”, que afecta a Bartomeu Muñoz -alcalde de Santa Coloma de Gramenet- i Macià Alavedra i Lluís Prenafeta -ex alts càrrecs de la Generalitat en temps de Convergència -.

Però la corrupció també s’està deixant veure en l'àmbit de les organitzacions civils sense ànim de lucre, com és el cas “Palau de la Música – Millet”. Per acabar, no podem oblidar els casos de corrupció que es donen en l'àmbit empresarial. L'últim cas, la trama que està jutjant presumptes casos de frau fiscal per part d'un bon grapat d'empresaris catalans, entre els quals Núñez i Navarro. Aquests casos de corrupció en l'àmbit de l'empresa privada no són tant difosos pels mitjans de comunicació i curiosament són poc castigats per part de l'opinió pública. Però existeixen i són igual de greus que tota la resta.

Els últims mesos doncs, ens deixen un exemple del que és la corrupció avui en dia: les conseqüències d'unes actituds pèssimes. Unes actituds de gent de baixa moral, que podem trobar en tots els àmbits de la nostra societat: en l'administració pública, en l'empresa privada i en l'àmbit civil no lucratiu. Ningú se’n salva.

I és que ja ho deia Maquiavel, que més val tenir en compte la naturalesa de l'home per no prendre mal. Aquest consell cal prendre'l amb més força que mai en el context actual. Un context en que els valors de construcció i lluita col•lectiva es desinflen, i els valors i les actituds individualistes van clarament en augment.

Més val que ens deixem de lamentar i comencem a treballar en la creació de més institucions i estructures que ajudin a lluitar contra la corrupció. En dotar-nos de les lleis necessàries per a garantir el dret a la informació i la transparència del ciutadà. Catalunya, malgrat ja està dotada de més institucions anticorrupció que la resta de l'Estat, precisa encara un aprofundiment en el dret a la informació i la transparència envers el ciutadà. Un tema en que molts altres països europeus han treballat des de fa temps, amb uns bons resultats. Recomano en aquest cas la lectura d’un article de José Luis Piñar (Por una Ley de Transparència), en què proposa la creació d’una llei de transparència que obligui a tots els ens recolzats amb fons públics a ser transparents amb els documents i informació oficial que generen.

I sobretot: no ens deixem emportar per l'esperit de desafecció política. No deixem d'organitzar-nos i de comprometer-nos col•lectivament. Aquestes actituds individualistes són el més gran favor que podem fer a aquells que volen enriquir-se a costa del col•lectiu. Si la gent no es preocupa per la comunitat, si la gent no es compromet en els problemes de tothom, els corruptes tenen la via lliure. Deixem-nos de lamentar, i treballem per construir un país millor.

Els nordamericans i la reforma sanitària

La setmana passada vaig apuntar algunes de les característiques de l'esperit nordamericà. Avui al matí he vist un vídeo de l'Antoni Bassas en què queda bastant reflectida la idea que explicava en aquell post.

El vídeo no té pèrdua. A destacar la dona que titlla la proposta sanitària de política pròpia del règim nazi i l'home que afirma que ell es pensa pagar la seva pròpia assegurança mèdica.

Tema molt curiós: un consultor afirma que Twitter està molt més controlat pels sectors conservadors que pels sectors d'esquerra. Algú sap alguna cosa més sobre això?

Els Estats Units i la seva curiosa cultura política

Als estats Units la manera d'entendre el govern no és igual que a Europa. Si ens fixem en la història, els EUA es van fundar sobre una comunitat de gent que havia migrat amb la idea de ser lliure, de no estar lligats. No obstant, una comunitat sense govern és absolutament caòtica: per això van crear un sistema de govern nou. D'acord amb la gran voluntat de fer la seva i de no tenir ningú per sobre que els impedís quelcom, el sistema es va dissenyar perquè fos el mínim voluminós possible. La qüestió era assolir uns mínims de seguretat comuna i protegir una sèrie de drets bàsics: res més.

Una de les grans característiques del sistema de govern és l'anomenat checks and balances (pesos i contrapesos). Totes les institucions i poders estan pensats per a que de cap de les maneres tinguin un poder màxim. Tots els poders i institucions estan comunicats i són interdependents per a dur a terme la seva activitat: no poden aconseguir res per si sols. L'estructura de governs estatals i del govern federal (el central) és ja un clar exemple.

El conflicte post electoral a Iran (Capçalera de la setmana)

Ja fa unes setmanes que Iran ve sent notícia dia a dia. El conflicte va esclatar un cop celebrades les eleccions del 12 de juny, uns comicis que van donar com a guanyador el conservador Mahmud Ahmadinejad (al poder des de l'any 2005). Aquesta reelecció però, va quedar ràpidament en entredit, amb dures acusacions de frau electoral que semblaven prou fonamentades.

Aquest passat dilluns 22 de juny el mateix Consell de Guardians de l'Iran admetia fortes irregularitats en els comicis. Segons aquest òrgan s'han detectat més de 3 milions de vots que no estaven censats. Les manifestacions, amb altes dosis de violència, s'han anat repetint pels carrers de Teheran. Unes mobilitzacions que han sorgit tant d'un bàndol com de l'altre.

Ahmadinejad s'enfrontava en aquestes eleccions amb Mussavi, de caràcter més reformista i moderat. El govern que estava fins ara al poder (el d'Ahmadinejad) -i que sembla que continuarà- segueix una línia de clara confrontació a nivell exterior i unes polítiques de restricció dels drets civils. Mussavi en canvi, proposava una obertura en els drets civils, polítiques més igualitàries en relació amb la dona i una política exterior més dialogant.

Tot i això, cal dir que el sistema polític iranià és segurament massa complex com per a quedar-se amb aquest judici. Us recomano fer un cop d'ull al bloc de Nazanin Amirian, sobretot un dels post en que explica les diferents visions en referència al que està passant a Iran. Entre d'altres versions, Amirian explica que hi ha qui defensa que entre Ahmadinejad i Mussavi només hi ha diferències cosmètiques, i que en el fons estem assistint a una lluita de poder dins el mateix règim.

Enllaços relacionats i interessants:

El Consell de Guardians de l'Iran admet irregularitats en les eleccions presidencials
Continuisme a Teheran, de moment
Así funciona Irán: una guía para entender el país de los ayatolás

El catalanisme avui: Radicalisme democràtic i dret a decidir

La UPEC acaba de publicar un article escrit pel Roger Buch i per mi, que té per objectiu intentar entendre la situació actual del catalanisme tenint en compte el context actual i el recorregut que ha fet al llarg de la seva història. Tot seguit us en faig cinc cèntims:

El catalanisme mai s'ha caracteritzat per tenir uns esquemes ideològics rígids i una interpretació per a tots els reptes. Per aquesta raó analitzem el catalanisme com a moviment i no pas com a ideologia tancada. És més, al llarg de la seva història ha estat un moviment transversal present a tot l'espectre polític català: des de les posicions més conservadores fins a les més revolucionaries.

Des dels seus orígens i fins ara, el catalanisme ha anat evolucionant, canviant els seus plantejaments, els seus objectius immediats i les seves estratègies. I els seus defensors han anat incorporant sempre les ideologies d’avantguarda vingudes d'Europa i d'arreu del món. D'aquesta manera el catalanisme s'ha anat consolidant de mica en mica com a element modernitzador de la societat catalana.

Actualment, han desaparegut les grans ideologies tradicionals: unes ideologies que es constituïen com a grans constel•lacions d'idees i que tenien una interpretació per a tots els reptes amb que es podia trobar l'home i la societat. I el catalanisme, ha deixat de beure d'aquestes grans ideologies.

Els temps que ara vivim semblen donar pas a les anomenades ideologies toves, com l'ecologisme, l'altermundisme o el globalisme. El catalanisme en aquest cas, ha tornat a actuar com a element modernitzador, fent de canal d'entrada d'aquests nous conjunts d'idees.

A aquest context, cal sumar-hi l'actual escenari de crisi del sistema democràtic representatiu. Els alts graus d'abstenció i la desafecció política creixent en són clars exemples. Davant d'aquests reptes, diferents corrents catalanistes estan optant per defensar posicions d'aprofundiment democràtic i d'increment del marge de decisió per part de la població. En aquest context s'emmarca l'aposta cada cop més consolidada pel dret a decidir.

Si voleu llegir l'article sencer, feu clic en el següent enllaç:

D’on beu el catalanisme avui? Radicalisme democràtic i dret a decidir
(Roger Buch i Joan Cuevas)

L'evolució dels mitjans de comunicació: passat, present i futur.

Fa uns dies vaig llegir un post molt interssant al web de Thoma Baekdal fruit d'una cita al twitter d'@annageli. El post venia introduït per un magnífic gràfic cronològic que representa el grau de penetració dels diferents mitjans de comunicació en els darrers 210 anys, i una previsió per als propers 10. M'he permès d'incloure la imatge en l'encapçalament d'aquest post.

El gràfic representa l'existència de períodes clarament diferenciats pel que fa a la distribució dels mitjans de comunicació. Si ens fixem en la data del principi del gràfic, sobre l'any 1800, podem observar una clara preponderància de la comunicació cara a cara, davant d'un incipient diari que comença a treure el cap.

1a meitat del segle XX
Si fem un salt endavant, ens podem situar entre els anys 1900 i 1950. En aquest període el diari passa a ser el mitjà de comunicació preponderant, i irromp amb força la ràdio. Per sobre d'aquests tres mitjans de comunicació es comença a veure la gran estrella dels propers 50 anys: la televisió.

2a meitat del segle XX
La televisió és la gran dominant d'aquest període, però acabarà el segle amb un gran competidor de la mà d'Internet. La ràdio pateix una gran davallada, i els diaris aniran perdent el pes que tenien històricament.

Actualitat

No només trobem les pàgines web, sinó que també apareixen les xarxes socials, els blogs, i altres tipus d'eines web 2.0 i 3.0. Com bé explica Thoma Baekdal, des de principis de 2000 es produeix un gran canvi: ara tenim davant nostre un excés d'informació que no pot ser consumit completament, i hem d'escollir què no volem veure. Abans els mitjans de comunicació ho tenien molt més fàcil per a fer atractiu el seu producte informatiu. Ara existeix una immensa oferta, i els mitjans tradicionals no saben exactament com moure's.

Realment estem en aquesta situació?

Amb l'objectiu de veure si tot això s'ajusta a la realitat, he decidit fer un gràfic basant-me en les dades de l'Estudi General de Mitjans i del Baròmetre de la Comunicació i la Cultura. El resultat pel que fa al percentatge d'audiència dels diferents mitjans el podeu veure en el següent gràfic.

Com podem veure, el mitjà que té més penetració és la televisió. L'any 1997 el 90,7% de la població mirava la televisió a diari, mentre que actualment el percentatge es situa sobre el 88%.

La ràdio ha mantingut una evolució poc regular, i s'ha anat situant entre el 52% i el 54%. Cal tenir en compte que a l'Estat Espanyol, i especialment a Catalunya, hi ha una gran tradició a l'hora d'escoltar la ràdio que contrasta amb altres països.

Pel que fa als diaris, cal dir que durant els primers 5 anys de la gràfica hi va haver una clara tendència a la baixa, passant d'un 37,7% de persones que llegien un diari cada dia, a un 35%. No obstant la tendència s'ha recuperat, segurament gràcies a l'aparició dels diaris gratuïts, molt estenguts durant els últims anys. D'aquesta manera, en el que portem de 2009 els diaris són llegits cada dia per un 41,6% de la població.

El cinema és el mitjà que representa una evolució a la baixa més pronunciada. El 7è art, gran fenomen de masses durant un llarg període del segle XX, passa d'un 8,8% el 1997 a un 11,2% d'audiència diària el 2001, segurament per l'extensió dels anomenats multicinemes. Actualment obté només un 4%.

El mitjà de comunicació que irromp clarament amb força és Internet. En només 12 anys la xarxa passa de ser utilitzada diàriament només per un 0,9% de la població, a ser utilitzada per més d'un 31%. Si Internet segueix la mateixa evolució que porta fins ara, en 1 o 2 haurà sobrepassat finalment la quota dels diaris de paper.

Ara bé, què passa amb els més joves?
Si ens fixem en les franges d'edat més joves, veiem que aquest 31% de població que consumeix Internet de manera diària es transforma en un 55% (de 14 a 19 anys) i en un 52%(20 a 24 anys). I si ens fixem només en Catalunya (Dades del Baròmetre) podem observar que un 64,1% de nois i noies de 14 a 24 anys consumeixen Internet de manera diària. En aquest cas sí que s'està produint un canvi profund en els hàbits, la manera d'arribar a la informació i les formes de relacionar-se.

El canvi en la manera de comunicar-se i relacionar-se vindrà de la mà dels joves que ara tenim entre 14 i 30 anys.

Sembla doncs que el canvi en la manera de comunicar-se i relacionar-se vindrà de la mà dels joves que ara tenim entre 14 i 30 anys. Les anomenades generació X i generació Y han crescut en gran mesura amb eines absolutament revolucionàries, i estan preparades per a donar un tomb relacional a la nostra societat.

Per a saber més sobre l'evolució dels mitjans, feu un cop d'ull al post de Thoma Baekdal, que porta per títol Where is Everyone? (versió traduïda de google).

Les característiques de les generacions

I tu, a quina generació pertanys?
És possible identificar característiques que defineixin les persones pertanyents a una generació? El passat divendres, fullejant un diari, vaig trobar un article interessant que parlava sobre les actituds de determinades generacions davant el seu lloc de feina. Investigant una mica més, podem definir les característiques de 4 grans generacions en els últims 100 anys, amb uns perfils marcats pels contextos social i polític dels diferents moments.

La nova Llei d'Educació de Catalunya

La nova Llei d'Educació de Catalunya ha despertat grans passions, tant a Catalunya com fora del nostre país. Existeixen diverses opinions, però sembla que no es coneix exactament en què consisteix la nova norma. Intentaré resumir els trets més destacables:






- Increment de la inversió en educació. En 8 anys es preveu passar de destinar el 2,7% del PIB actual al 6%. Al meu entendre, es tracta d'una molt bona iniciativa, ja que significa donar molta més importància a l'educació. A més a més, l'increment de recursos no es transitori, sinó estructural.

- Blindatge del Sistema d'Inversió Lingüística, punt que ha fet despertar al Partit Popular més reaccionari. La llei permet obviar la 3a hora de castellà.

- Creació del Servei d'Educació de Catalunya, que aglutinarà el conjunt de centres públics i privats concertats. Els principis d'aquest servei seran: l'equitat, l'excel·lència i la coresponsabilitat. Segons el que preveu la llei, els centres concertats, seguint el principi d'equitat, no podran cobrar quotes ni mensualitats als seus alumnes - ni de manera directa ni indirecta-. Actualment els centres concertats cobren de l'administració pel servei educatiu prestat. No obstant, la majoria d'escoles cobren també als alumnes a través de fórmules alegals. En principi aquesta situació s'acabaria.

- Modernització del sistema educatiu. Es preveu passar d'un sistema en què s'intenta garantir una educació de qualitat a través dels procediments en la gestió, a garantir-lo a través de donar més autonomia als centres i als docents, i avaluar els resultats. Aquest canvi organitzatiu significa passar d'un funcionament burocràtic i rígid -més propi del segle XX- a un tipus d'organització que basa la seva gestió en l'eficiència i la flexibilitat dels processos. Un canvi absolutament necessari: els temps han canviat i les demandes, necessitats i problemes també. El sistema educatiu havia de recollir aquesta transformació d'alguna manera.

- Incorporació de coneixements transversals a les oposicions, com ara llengua estrangera o coneixements en les Noves Tecnologies de la Informació i la Comunicació.

Malgrat la llei queda coixa en determinats aspectes cal dir que significa una posada al dia d'un sistema educatiu que funciona i educa com al segle XX, malgrat els alumnes són d'un nou i flamant segle XXI.

Joves: El just premi que ens mereixem

Fa poc més de trenta anys, l’Estat Espanyol va encetar una democràcia –amb tots els seus dèficits dels que ara no parlarem-, i va començar a construir un Estat del Benestar – del que sí parlarem-. Durant trenta anys, em vist com la riquesa arreu de l’estat no parava de créixer, amb increments del PIB entorn el 2% gairebé tots els anys. Hem vist també, com l’Estat del benestar suposadament s’eixamplava, expandint els seus serveis socials i la seva assistencialitat. Amb un augment de la riquesa, i una expansió de l’anomenat Estat del Benestar, tot fa pensar que les noves generacions cada cop haurien de viure en una millor situació. Però, això és cert?

LEONES POR CORDEROS

"Hi ha molta gent al món que dia rere dia segueix lluitant per a millorar les coses"

Aquesta és una de les frases que Robert Redford etziba a un estudiant, en el seu paper de professor d'universitat de ciències polítiques. I es que la pel·licula no és una crítica al govern republicà de George W Bush, sinó que constitueix tota una crítica a la cultura política dels Estats Units: als valors, costums i ambicions imperants de Nord-Amèrica.

L'ambició personal, l'individualisme, la manca de preocupació per allò comú, o la solidaritat, no són exclusius del món de la política. Els diferents personatges que trobem en el film: Una periodista, un senador, o un estudiant, exemplifíquen la forta presència d'aquests valors, que mica en mica han constituït la manera de funcionar del dia a dia de la societat.

Els periodistes, encara que progressistes, només busquen obtenir bones audiències i majors beneficis, i s'han oblidat de donar informació de qualitat. Els polítcs estàn molt preparats per a pujar esglaons de poder i guanyar les eleccions: però estàn molt poc preparats per a governar. I els joves estan tan obsessionats per triomfar a tota costa, i guanyar molts i molts diners, que volen triomfar pel camí mes curt. Tots ells amb una mínima preocupació o influència per allò comú, pel camí que va prenent la societat.

La pel·lícula doncs, constitueix una crítica a la concepció americana de l'individu. Una concepció mercantilitzada de l'individu, que calcula els seus moviments en funció de l'interés únicament individual. Una concepció que per cert, cada cop és més present a casa nostra.