Podeu consultar el conjunt del número d'Eines en aquest enllaç: Eines 21 - Nou país, nova democràcia.
També podeu consultar l'article per separat: Societat civil i institucions públiques: Panoràmica i reptes de futur
Els reptes assenyalats són els següents:
- Del monopoli de l’estat als lideratges compartits:
Un dels primers elements a subratllar és que un governant en l’actualitat no pot negar-se a col·laborar amb la societat civil, ja que fer-ho seria negar la realitat d’un context en què el paper de la societat civil és molt important per a amplis sectors de la població. La legitimitat i la resposta a les necessitats no només es dóna des de les institucions públiques, ara la societat civil organitzada té un paper molt important. Les diferents institucions públiques i tots els seus organismes han d’anar adaptant-se a aquest paradigma, un requeriment que en alguns casos necessita l’adquisició d’una nova cultura organitzativa, passant de una lògica jeràrquica i de comandament, a una lògica de governança compartida, en que cal generar diàleg, col·laboració i consensos per aconseguir resoldre els problemes de l’esfera pública.
- No confondre governança compartida amb xarxa clientelar:
- No confondre governança compartida amb xarxa clientelar:
La governança compartida pot arribar a confondre’s amb la creació d’una xarxa clientelar. És important tenir en compte que perquè la societat civil continuï aportant valor a la societat s’ha de garantir el seu principi d’independència. Si generem relacions de dependència entre una institució pública (o un partit) i una organització social, estarem fent que aquella organització deixi de formar part de la societat civil per a passar a ser simplement un subordinat del governant.
- Clarificació del model i dels rols:
- Clarificació del model i dels rols:
En quina situació real ens trobem en cadascuna de les polítiques, cap a quin model es vol avançar, i com anirem fins a l’assoliment d’aquest model? Es tracta d’una reflexió que moltes instàncies públiques podrien fer i que els aportaria un clar avantatge estratègic. Sobretot és important focalitzar en quina és la necessitat real de la ciutadania, com s’està donant resposta des dels diferents actors (Estat, Mercat, Societat civil, Família i entorn), com seria la resposta ideal a aquesta necessitat, i com cal procedir per aproximar-se a aquest ideal.
- No ocupar l’espai de la societat civil:
- No ocupar l’espai de la societat civil:
Quan el model i els rols no estan ben determinats, de vegades succeeix com explica Grasa (2001) “a casa nostra el príncep ha tingut tendència a envair constantment el territori del ciutadà”. Es tractaria de no ocupar un espai que per naturalesa correspon a la societat civil o que ja està sent ocupat per la societat civil. És allò de no voler impulsar una escola de música a nivell municipal si és que aquesta escola de música ja existeix i amb qualitat a nivell de societat civil.
- Cal confiança, però no cegament:
- Cal confiança, però no cegament:
El conjunt de la societat civil aporta importants beneficis a la societat i el tercer sector és un molt bon agent externalitzador. Això serveix quan parlem generalitzant. Ara bé, hem de tenir molt present que la societat civil és molt heterogènia i que no tots els agents seran bons. Tal i com diu Grasa (2001) “els grups neonazis també formen part de la societat civil”. Ens podem trobar diferents casos en què una organització social no mereixi la confiança del governant públic. Per exemple: quan defensin causes ideològiques que no coincideixen amb la visió de país que tenim o quan defensin interessos particulars o corporativistes que no coincideixen amb el bé comú.
- Millora de la gestió de les externalitzacions:
- Millora de la gestió de les externalitzacions:
Com ja s’ha dit l’externalització cap al tercer sector aporta eficiència, eficàcia, especialització i flexibilitat als serveis socials. Ara bé, no es pot confiar cegament en que totes les organitzacions del tercer sector aportaran aquests valors. L’administració pública ha de tenir molt clar què vol externalitzar, per què ho vol fer, i un cop decidit, fer un bon seguiment de l’externalització. No oblidem que aquestes operacions no impliquen una privatització del servei perquè de fet, la titularitat del servei majoritàriament continua sent pública. A Catalunya – i a la resta de països occidentals- la progressiva externalització cap al tercer sector s’ha fet sovint entre el disseny i l’accidentalitat (Kendall, 2000), fet que constitueix un important punt feble de gestió pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada