Sobre la corrupció

“els homes obliden més aviat la mort del seu pare que la pèrdua de patrimoni”

- Maquiavel -

Aquest any 2009 ens està deixant un gran assortiment de casos de corrupció arreu de l'estat, esdeveniments que ara també estan arribant fins a Catalunya. Alguns ho anomenen la fi de l'Oasi català. Aquests tipus de fets s’han pogut veure en l'àmbit polític, com és el cas“Pretòria”, que afecta a Bartomeu Muñoz -alcalde de Santa Coloma de Gramenet- i Macià Alavedra i Lluís Prenafeta -ex alts càrrecs de la Generalitat en temps de Convergència -.

Però la corrupció també s’està deixant veure en l'àmbit de les organitzacions civils sense ànim de lucre, com és el cas “Palau de la Música – Millet”. Per acabar, no podem oblidar els casos de corrupció que es donen en l'àmbit empresarial. L'últim cas, la trama que està jutjant presumptes casos de frau fiscal per part d'un bon grapat d'empresaris catalans, entre els quals Núñez i Navarro. Aquests casos de corrupció en l'àmbit de l'empresa privada no són tant difosos pels mitjans de comunicació i curiosament són poc castigats per part de l'opinió pública. Però existeixen i són igual de greus que tota la resta.

Els últims mesos doncs, ens deixen un exemple del que és la corrupció avui en dia: les conseqüències d'unes actituds pèssimes. Unes actituds de gent de baixa moral, que podem trobar en tots els àmbits de la nostra societat: en l'administració pública, en l'empresa privada i en l'àmbit civil no lucratiu. Ningú se’n salva.

I és que ja ho deia Maquiavel, que més val tenir en compte la naturalesa de l'home per no prendre mal. Aquest consell cal prendre'l amb més força que mai en el context actual. Un context en que els valors de construcció i lluita col•lectiva es desinflen, i els valors i les actituds individualistes van clarament en augment.

Més val que ens deixem de lamentar i comencem a treballar en la creació de més institucions i estructures que ajudin a lluitar contra la corrupció. En dotar-nos de les lleis necessàries per a garantir el dret a la informació i la transparència del ciutadà. Catalunya, malgrat ja està dotada de més institucions anticorrupció que la resta de l'Estat, precisa encara un aprofundiment en el dret a la informació i la transparència envers el ciutadà. Un tema en que molts altres països europeus han treballat des de fa temps, amb uns bons resultats. Recomano en aquest cas la lectura d’un article de José Luis Piñar (Por una Ley de Transparència), en què proposa la creació d’una llei de transparència que obligui a tots els ens recolzats amb fons públics a ser transparents amb els documents i informació oficial que generen.

I sobretot: no ens deixem emportar per l'esperit de desafecció política. No deixem d'organitzar-nos i de comprometer-nos col•lectivament. Aquestes actituds individualistes són el més gran favor que podem fer a aquells que volen enriquir-se a costa del col•lectiu. Si la gent no es preocupa per la comunitat, si la gent no es compromet en els problemes de tothom, els corruptes tenen la via lliure. Deixem-nos de lamentar, i treballem per construir un país millor.

Els fets del 6 d'octubre

El 6 d'octubre de 1934 el president de la Generalitat de Catalunya proclamava “l'Estat Català de la República Federal Espanyola”. Aquesta fet, com era d'esperar, va ser contundentment reprimit per part de l'Estat espanyol. El govern català al complet va ser empresonat, i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya suspès.

Els esdeveniments es van desencadenar com a conseqüència de la caiguda del govern central (presidit per Ricardo Samper) i la constitució d'un nou govern profundament conservador encapçalat per Alejandro Lerroux.

Nombrosos sindicats d'àmbit espanyol van convocar una vaga general indefinida, ja que per part de la classe treballadora es va percebre que el nou executiu anava clarament en contra dels seus interessos. A Catalunya la CNT no ho va fer, però l'Aliança Obrera de Catalunya, propera a Esquerra Republicana de Catalunya, sí ho va fer. Malgrat que la voluntat d'aquesta organització era la de protestar en pro dels drets dels treballadors, Lluís Companys va fer coincidir aquests esforços amb la lluita independentista.

Els bombardejos a Barcelona durant els últims dies de la guerra civil

Després de dies sense escriure, us deixo amb uns fragments d'un llibre d'Antoni Rovira i Virgili. Unes paraules que de ben segur no us deixaran indiferents.

Fragments d'Els darrers dies de la Catalunya Republicana
Antoni Rovira i Virgili
22 de gener de 1939

Mentre la meva muller i jo ens en tornem a peu cap a Horta, comença un altre fortíssim bombardeig, que ens agafa al passeig de Sant Joan, cantonada al carrer de València. Allí mateix hi ha un refugi, encara a mig fer, com quasi tots els de Barcelona; però no hi entrem. Em desplau l'entrada dins d'aquells soterranis foscos on la gent esfereïda s'empeny i s'agombola. Prefereixo entrar a l'escala d'una casa del xamfrà que tenim al davant. (...)

"La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn."

Tornant cap a Horta parlo amb alguns amics i coneguts, i veig que s'estén ràpidament la impressió que som a les acaballes. M'adono de la tèrbola satisfacció dels franquistes més o menys disfressats, que em miren amb ulls dolents, i trobo compensada llur actitud pels qui em donen les millors proves d'amistat sincera. Agraeixo sobretot el gest d'un amic catalanista, el qual no he vist temps ha, i ara m'ha fet oferir el seu domicili per al cas que em convingués d'estar amagat. (...)

Avui he vist a Barcelona la infinita tristesa dels uns, la sorda alegria dels altres. Allò que no hi he vist -ni avui, ni cap dia- és l'esfereïment del pànic o el contagi de la desmoralització. Els catalans dignes tenen l'ànima esqueixada, sagnant. (...) Saben que els espera el sofriment, la pobresa, la presó o l’exili, potser la mort. El cor se’ls estreny: a estones la vista se’ls enfosqueix. Però no renuncien a l’ideal, ni es penedeixen de tenir-lo; no tremolen, ni senten les basques de la por.

Davant les perspectives de la guerra hi ha milers, desenes de milers de catalans, que acceptarien amb alegria els sofriments actuals i altres de pitjors, si amb això pogués evitar-se el triomf de l’enemic. Patir rai; la qüestió és que no vinguessin els feixistes! Menjarien de gust l’escàs pa negre i la mica d’altres queviures: caminarien dies, setmanes i mesos, com espectres descarnats i esgrogueïts; aguantarien dos, quatre, vuit bombardeigs diaris pel temps que fos: donarien generosament el darrer fill i la darrera moneda; s’avindrien a tot, a tot, abans de veure els franquistes envaint, dominant, esclafant Catalunya.

Antoni Rovira i Virgili
Juliol del 1939

No reduiran al silenci la nostra llengua nacional. No la treuran de la ploma dels escriptors, ni dels llavis del poble. Un llibre català que es publica a l’estranger mentre els llibres catalans són perseguits i destruïts a la nostre pàtria, significa que la guerra no s’ha acabat, que la guerra continua, que la guerra no pararà fins que Catalunya no recobri tota la seva llibertat nacional: la del règim polític, la de la llengua i l’esperit.

La nostra esperança és invencible. Catalunya i els catalans mereixen temps millors. Aquests temps vindran. Hem vist l’èxode; veurem el retorn. I jo, que he viscut i descrit els darrers dies de la caiguda, voldria viure i descriure els primers dies del redreçament.

Les protestes de la plaça de Tiananmen (Capçalera de la setmana)

El passat 4 de març es van complir 20 anys de la dura repressió de les protestes de Tiananmen. Les mobilitzacions en contra del govern dictatorial xinès es van iniciar entre col·lectius d'estudiants i intel·lectuals, però ràpidament van adherir-se nombrosos treballadors de Pekin.

El govern, després d'algunes discrepàncies dins el Partit Comunista xinès, va decidir suprimir les protestes per la força. D'aquesta manera, la nit del 3 de juny va enviar tancs i cossos d'infanteria a l'indret central on s'estava produint la mobilització: la plaça de Tiananmen.

Amnistia Internacional ha iniciat una campanya que exigeix al govern dictatorial xinès l'obertura d'una investigació independent sobre la masacre que es va produir.

La firma dels Tractats de Roma (Capçalera de la setmana)

El 1957 es van signar els Tractats de Roma, referents a la creació de dos comunitats d’àmbit europeu:

Comunitat Econòmica Europea: Comunitat amb els objectius d’eliminar les barreres comercials, la creació d’un mercat comú, o l’establiment d’un fons europeu d’inversions.

Comunitat Europea de l’Energia Atòmica (Euratom): comunitat especialitzada en la utilització de l’energia atòmica.

La CECA, una bona experiència de cooperació europea
La creació d’aquestes dues comunitats es produeix després de la bona experiència que tenen els països europeus en el funcionament de la Comunitat Econòmica del Carbó i l’Acer (CECA).

Amb la CECA, creada l’any 1951, es dóna un gran pas. La col•laboració entre aquests països deixa de ser de caire intergovernamental per a ser una mica més supranacional. És a dir, no es tracta d’uns governs treballant conjuntament -que no cedeixen sobirania-, sinó d’uns Estats que deleguen sobirania en uns àmbits determinats en benefici d’unes entitats supranacionals comunes i independents. Un primer pas per allunyar-se de l'Europa dels Estats i iniciar un camí cap a una suposada Europa federal.