L'estratègia comunicativa d'Obama i Kennedy

Des de que Obama va iniciar la seva carrera cap a la Casa Blanca els mitjans de comunicació han parlat de les similituds existents entre l'actual president nordamericà i Kennedy.

Les similtuts de vegades han estat molt ben trobades. És el cas, per exemple, del context polític internacional que s'han trobat els dos presidents. Obama ha arribat a la presidència amb els problemes de l'Irak i l'Afganistan. Dues guerres dutes a terme per l'anterior president, George W. Bush, i que s'han tancat en fals. Kennedy va entrar al despatx Oval amb més de 15.000 militars d'Estats Units al Sud del Vietnam. Un conflicte mal tancat pel seu predecessor, Eisenhower.

Els nordamericans i la reforma sanitària

La setmana passada vaig apuntar algunes de les característiques de l'esperit nordamericà. Avui al matí he vist un vídeo de l'Antoni Bassas en què queda bastant reflectida la idea que explicava en aquell post.

El vídeo no té pèrdua. A destacar la dona que titlla la proposta sanitària de política pròpia del règim nazi i l'home que afirma que ell es pensa pagar la seva pròpia assegurança mèdica.

Tema molt curiós: un consultor afirma que Twitter està molt més controlat pels sectors conservadors que pels sectors d'esquerra. Algú sap alguna cosa més sobre això?

Els Estats Units i la seva curiosa cultura política

Als estats Units la manera d'entendre el govern no és igual que a Europa. Si ens fixem en la història, els EUA es van fundar sobre una comunitat de gent que havia migrat amb la idea de ser lliure, de no estar lligats. No obstant, una comunitat sense govern és absolutament caòtica: per això van crear un sistema de govern nou. D'acord amb la gran voluntat de fer la seva i de no tenir ningú per sobre que els impedís quelcom, el sistema es va dissenyar perquè fos el mínim voluminós possible. La qüestió era assolir uns mínims de seguretat comuna i protegir una sèrie de drets bàsics: res més.

Una de les grans característiques del sistema de govern és l'anomenat checks and balances (pesos i contrapesos). Totes les institucions i poders estan pensats per a que de cap de les maneres tinguin un poder màxim. Tots els poders i institucions estan comunicats i són interdependents per a dur a terme la seva activitat: no poden aconseguir res per si sols. L'estructura de governs estatals i del govern federal (el central) és ja un clar exemple.

Washington D.C: La capital administrativa dels EUA

Washington és la capital administrativa dels Estats Units, però ni de bon tros és la capital de la nació. La ciutat té al voltant de 591.000 habitants -com podeu imaginar no és gaire gran-. Tot i això està envoltada de diversos municipis, que fan que la població de l'àrea metropolitana ascendeixi fins als 4.000.000 de persones. El que és del tot clar és que la pluralitat i complexitat social que té la ciutat, o la seva activitat econòmica, no són ni de bon tros les que es poden trobar en altres ciutats dels Estats Units (com ara New York). Excepte la zona central -on hi ha els edificis emblemàtics- la resta de la ciutat no té edificis grans, més aviat sembla una macro urbanització amb tot de cases petites (al més pur estil americà).


La principal zona de la ciutat de Washington és l'àrea que acull les institucions més importants del govern federal dels EUA: Capitol House (El congrés, format pel Senat i la Càmera de representants) Casa blanca, les seus dels Departaments federals, i un munt de memorials: monuments dedicats a personalitats o als herois caiguts en guerra (aquests últims són els més nombrosos). Els més famosos són els memorials d'Iwo Jima, els de Corea o els del Vietnam. La pregunta podria ser: d'aquí uns quants anys, faran un memorial per als caiguts en la guerra de l'Irak? Una qüestió bastant controvertida.

On sí deuen estar representants els caiguts en la Guerra de l'Irak són al cementiri d'Arlington. Una zona de dimensions descomunals on s'enterren tots els soldats morts en combat que ho desitgin. La zona és realment impressionant. Realment tot allò bèl·lic es viu molt als Estats Units. A tot arreu es pot trobar una bandera negra, amb un estrany dibuix, que lloa la feina dels soldats morts en guerra. La gent és profundament patriota, i el govern treballa per a fomentar aquest sentiment. Aquí és poden trobar detractors de la guerra de l'Irak, però els militars que han mort en aquella guerra són conciutadans, i fins i tot poden arribar a ser amics o familiars. Per tant, el tema s'ha de tractar amb certa cura.

D'entre els memorial “no bèl·lics”, potser el més conegut és el d'Abraham Lincoln. Aquest monument se situa en una de les puntes de la zona d'edificis institucionals, vigilant des del Congrés dels EUA fins a la Casa Blanca.

Lincoln vetlla per les institucions que mantenen el sistema, de la mateixa manera que ho va fer quan va viure. No oblidem que aquest president va haver de fer front a la Guerra Civil dels EUA, originada per la declaració d'independència d'un conjunt d'estats sudistes que van formar una nova confederació. Lincoln va deixar-se la pell per mantenir uns Estats Units que de facto s'havien desfet.

En els propers dies publicaré un post sobre la concepció que té el poble americà de l'Estat.

Primeres observacions d'uns catalans a New York

Vam arribar a New York el passat dissabte 1 d'agost i en 5 dies hem tingut el temps suficient per poder observar el terreny. El primer dels posts que escric des d'Estats Units vull que sigui un text fresc i amè, i m'he proposat explicar-vos la certesa (o no) dels mites que havia sentit o vist sobre aquest país i sobre la ciutat dels gratacels.

1. Just aterrar als Estats Units hem de passar el control de frontera. Ens havien dit que el tramit era farragós i que els funcionaris eren molt antipàtics. La gestió és pesada, però no vam trobar cap tipus de problema. Els funcionaris van ser molt amables i fins i tot es referien a nosaltres com a Guys (Nois).

2. Les aixetes funcionen al revés. Abans de venir no ho sabia, però certament les aixetes s'han d'obrir i tancar en el sentit invers que a Europa. Costa una mica acostumar-s'hi!!

3. Hi ha molta gent freak pel carrer, molt més que a Barcelona! Ahir mateix vam veure al metro un home d'uns trenta anys amb un gran bigoti al més pur estil Dalinià. Com a exemple de la cultura freak americana podeu veure la foto d'una casa que hi ha a prop del nostre apartament.


4. Hi ha moltes banderes dels Estats Units per tot arreu: de grans a tots els edificis i emplaçaments importants, de petites en moltes cases, o en forma d'enganxina als metros. Només arribar, en el trajecte de l'aeroport a casa, en vam veure com a mínim 15 o 16.

5. Està ple d'Iphones i la gent fa gala dels mòbils i altres aparells sense cap vergonya. Al metro moltíssima gent en fa ús, i no només els joves.

6. Normalment la gent pren cafè “aguatxirri” en grans pots de mig litre. Tot i això sembla que els americans han après, i els starbucks i dunkin donuts també ofereixen cafè expresso.

7. Es menja molt a deshora. Quan et ve gana t'apropes a un dels molts llocs de menjar ràpid i menges alguna cosa. Comprar menjar fresc per a cuinar a casa és més car que a Catalunya, i el menjar preparat no és tant car com allà. Tot i això surt més a compte cuinar a casa!

8. Surt fum de les clavegueres, faci la temperatura que faci. A ple agost fa moltíssima calor i una xafogor més bèstia que a Barcelona. Sí, és possible que faci més xafogor! Però això no es impediment perquè surti vapor i més vapor de totes les clavegueres. No sé quina deu ser la raó.

9. Els cotxes són extremadament grans i llargs. Sobta molt la diferència.

10. El metro no es gens brut, però les estacions són molt i molt antigues.

11. Existeixen els famosos camions de gelats! Ja n'hem vist bastants.

12. Els cubates són realment cars i els serveixen replets de gel, igual que els refrescos del McDonallds.

13. Es parla molt Espanyol, tot i que no tant com jo m'imaginava.

14. La gent és molt i molt creient. La religió es viu al carrer: ja hem vist varies vegades predicadors pels carrers de Manhatan fent els seus sermons. Un fet per a mi molt curiós és que les tendes de roba i complements no falten els collarets amb creus cristianes.

15. Els gats americans són diferents als europeus. (No és conya!). Havia llegit que tenien una cara més allargada, i és cert. La diferència és nota molt més del que m'imaginava.

Podeu veure més fotos al facebook!.

New York, la ciutat dels gratacels

Aquest dissabte marxo a New York: ciutat de gratacels, gàngsters i grans corporacions. Una ciutat amb una breu però intensa història.

Abans de que arribessin els europeus, a l'actual ciutat de New York hi habitava la tribu indígena dels Lenapes. La zona va ser descoberta pels europeus de la mà d'un explorador florentí anomenat Giovanni de Verrazano l'any 1524.

Cent anys més tard la Companyia Holandesa de les Indies Occidentals va enviar 110 colons a l’actual zona de Manhatan, amb l'objectiu d'obrir un establiment comercial. La colònia va rebre el nom de Nova Amsterdam, i des d'un bon inici es van desencadenar els primers conflictes amb els nadius.

El xoc de cultures entre el món europeu i el dels indígenes va ser abismal. L'exemple més notable d'aquest xoc va ser la compra que Peter Nuit va fer als Lenapes de 14.000 acres de l'actual Manhatan pel preu de 60 florins. La tribu no entenia el concepte de la propietat privada, i d'aquesta manera va acceptar una transacció del tot injusta. Es creu que probablement els indígenes entenien aquella transacció com un arrendament amb permís de caça.

Sobre el 1664 una gran flota de vaixells de guerra anglesos va aparèixer davant la costa de Nova Amsterdam, amb l'objectiu de conquerir la colònia. Nova Amsterdam es va rendir amb l'objectiu d'evitar una sagnia. El Rei Carles II va rebatejar la ciutat amb el nom del seu germà, el Duc de York: d'aquesta manera la ciutat va esdevenir New York.

Durant el mes que passaré a la ciutat dels gratacels intentaré no deixar inactiu el bloc. La meva intenció és anar comentant tots aquells indrets i vivències que puguin semblar més interessants per compartir-los amb vosaltres!

Per cert! La capçalera de la setmana és una magnífica panoràmica de New York presa per Grufnik.

Bon estiu i bones vacances!