Els quatre ingredients clau per al fracàs de la consulta de la Diagonal

L’any 2008 l’alcalde Hereu va llençar la proposta de reforma de la Diagonal. Un projecte ambiciós que, de tirar endavant amb èxit, podia realçar el seu lideratge i assegurar el manteniment del PSC en el govern municipal durant la següent legislatura.

Per a poder tirar endavant aquesta proposta el govern municipal (format per PSC i ICV) necessitava suports externs. ERC va acabar donant suport al projecte l’any 2009 sota la condició que es celebrés un referèndum per a escollir el model de reforma de la Diagonal. CiU va acabar donant suport amb la condició d’incorporar una tercera opció que signifiqués no estar d’acord amb cap de les dues opcions presentades per l’ajuntament.

El resultat del plat, un sofregit de reforma de la Diagonal amb trossos de participació, ha estat un àpat força indigest. La participació s’ha quedat en un tímid 12,17% del cens, i l’opció guanyadora ha estat la C amb un aclaparador 79,84%.

Però, quines han estat les errades clau? És la incorporació de la participació la que ha fet fracassar el projecte?

1. Les opcions plantejades (A, B i C) i el debat generat no reflexaven diferents models de ciutat.

La mobilitat d’una de les vies més importants de la ciutat és un tema complicat per portar a referèndum. Els elements que s’han de posar sobre la taula per poder prendre una decisió són molt complexos. Per poder plantejar un referèndum seriós sobre aquest tema calia un procés de debat llarg i profund.

Les diferents opcions a escollir haurien d’haver representat diferents models de ciutat. D’una banda una opció que –de manera continuista- seguís apostant pel transport privat (opció que no ha existit). I d’altra banda, una opció que signifiqués l’aposta per la reducció del transport privat, el foment del transport públic i l’obertura d’espai per als vianants (l’opció A i B). Model que s’hauria d’haver acompanyat de mesures de reforç del transport públic per pal·liar la reducció de la mobilitat amb vehicles privats.

Aquests dos models, a més a més, s’haurien d’haver posat a debat en l’agenda pública. Permetent que diferents partits polítics, representants, entitats i personalitats es posicionessin i argumentessin a favor d’un o altre model de ciutat.

2. L’elecció del govern municipal es dividia en dos opcions mentre que la de l’oposició es concentrava en una.

El govern municipal ha seguit el principi de “divideix i venceràs”, però se l’ha aplicat en mode harakiri (és a dir, a sí mateix). És un error d’estratègia bàsic.

3. Un referèndum a soles no és l'única manera d’incorporar la participació.

Malgrat es volgués incorporar la participació el govern municipal hauria d’haver sondejat altres opcions. Mètodes de participació directa que incorporessin diferents agents i ciutadans de Barcelona i les seves diferents perspectives. Un mètode que en primer moment anés dirigit a fer una diagnosi consensuada del problema que se suposa que té actualment la Diagonal. I que posteriorment hagués plantejat –també de manera participativa- la millor solució al problema (o les millors solucions). Organitzant, arribats a aquest punt sí, un referèndum perquè el conjunt de la ciutadania decidís quina era la millor de les opcions.

4. Unes errades tècniques absolutament desafortunades

Les errades tècniques han desvirtuat la consulta des del seu primer dia. La decisió tècnica de permetre el vot electrònic amb només les dades del DNI i la data de naixement han estat un gran error. Actualment existeix una gran facilitat per aconseguir aquestes dues dades de qualsevol ciutadà amb una mínima vida pública.

Podem concloure doncs que la incorporació de la participació, per sí sola, no ha estat la causant d’aquest fracàs. Les raons han estat múltiples i els errors han estat comesos i col·leccionats amb gran cura pel govern municipal. Ens trobem davant d’un gran exemple de com no s’ha de desenvolupar una política pública.

El resultat de les consultes per la independència: un flac favor als voluntaris i a l'esforç organitzatiu

Les consultes populars per la independència que es van celebrar el passat diumenge 13 de desembre van significar un gran repte. La societat civil organitzada va convocar un referèndum alegal a 167 municipis de Catalunya, ciutats que en total aglutinen gairebé 700.000 persones.

L'esforç organitzatiu que es va haver de desenvolupar va ser aclaparador. Sobretot si tenim en compte que els promotors es van proposar assolir els objectius propis d'una consulta organitzada des d'una estructura estatal, però sense cap recurs propi d'un estat.

El repte d'oferir una consulta de màxima qualitat va portar a assolir uns nivells de democràcia, transparència i coordinació que en certs aspectes van quasi superar els d'una consulta legal. Penso aquí en l'opció que es va prendre de baixar l'edat de vot fins als 16 anys o obrir el referèndum a la població nouvinguda. També es pot parlar del desenvolupament d'un software que garantia el vot únic per persona, tot i no disposar del cens de població. O de la constitució d'un grup d'observadors internacionals per garantir el bon funcionament de la jornada electoral.

Un flac favor als voluntaris i l'esforç organitzatiu
La jornada va ser doncs, una gran fita organitzativa, on el paper de centenars de voluntaris va ser la peça clau per fer realitat el gran projecte. Malgrat tots aquests esforços individuals i organitzatius, els titulars dels mitjans de comunicació han estat la divisió dels organitzadors i la baixa participació. Tot un projecte ben dissenyat, ben planificat i amb el suport de centenars d'individus compromesos ha quedat en entredit.

La causa d'aquest desafortunat resultat ha estat principalment la divisió entre dues grans parts de l'organització de les consultes. La liderada per Alfons López Tena (Osona decideix) i la liderada per Carles Mora i Uriel Bertran (resta de Catalunya). Una divisió que ha portat a una pèssima gestió de la comunicació en el moment culminant de les consultes.

Les rodes de premsa s'han fet per separat i els interlocutors han estat múltiples. Un dels consells bàsics en la gestió de la comunicació és el d'utilitzar un únic interlocutor, amb l'objectiu principal d'evitar discursos contradictoris i missatges no coherents. En el cas de les consultes no només hi havia diferents interlocutors segons la part organitzadora. És que a més a més, cadascuna de les dues plataformes organitzadores ha utilitzat diversos interlocutors (tots ells enviant missatges contradictoris). Fins i tot han arribat a acusar-se entre ells!

També cal parlar aquí del contingut informatiu que s'ha transmès a través de les rodes i comunicats de premsa. Cal construir un missatge que ens ajudi a lligar tot allò que volem explicar. Un missatge que doni sentit a tot el que ha passat i que sigui fàcil d'adoptar pels mitjans de comunicació. Una roda de premsa no pot donar dades sense més. Cal posar sobre la taula que la participació ha estat més baixa que l'esperada inicialment. Però cal construir un missatge que interpreti aquesta dada! Explicar que assolir aquesta participació ha estat un repte, i que l'afluència de ciutadans ha anat en augment a mesura que els municipis eren més petits (on és més fàcil organitzar-se).

El que per sobre de tot no es pot permetre és que les batalles internes arribin a camp enemic. La comunicació que es llença cap a l'exterior ha d'estar molt ben preparada. Si cal, integrant i agregant visions d'ambdues parts (que no tenen perquè ser compartides). Però pactant un únic missatge amb un únic interlocutor. Esperem que aquests errors serveixin d'exemple per a les properes consultes del febrer i març.

L'estratègia comunicativa d'Obama i Kennedy

Des de que Obama va iniciar la seva carrera cap a la Casa Blanca els mitjans de comunicació han parlat de les similituds existents entre l'actual president nordamericà i Kennedy.

Les similtuts de vegades han estat molt ben trobades. És el cas, per exemple, del context polític internacional que s'han trobat els dos presidents. Obama ha arribat a la presidència amb els problemes de l'Irak i l'Afganistan. Dues guerres dutes a terme per l'anterior president, George W. Bush, i que s'han tancat en fals. Kennedy va entrar al despatx Oval amb més de 15.000 militars d'Estats Units al Sud del Vietnam. Un conflicte mal tancat pel seu predecessor, Eisenhower.

Entrant en el terreny de la comunicació podem trobar altres similituds molt originals. Més enllà de la gran oratòria dels dos líders, també cal destacar que tant l'un com l'altre s'han caracteritzat per la innovació en l'ús dels canals de comunicació. Kennedy va apostar fort per una campanya electoral a través de la televisió, un mitjà de comunicació que fins llavors no s'havia explotat en el terreny polític. Actualment podem destacar la forta aposta de la campanya de Barack Obama per un emergent canal de comunicació fins ara no exprimit per la comunicació política: Internet i les xarxes socials.

Tot i això, la similitud més espectacular la podem trobar en l'estratègia comunicativa del candidat. Un candidat que va més enllà de les qualitats polítiques, que tira endavant una família feliç i ben avinguda, que fa tasques del dia a dia, que gaudeix de la seva família. Alguns parlen d'humanització i aproximació del candidat al poble. Altres destaquen el misticisme del que s'ha volgut recobrir la figura dels presidents. En tot cas, sembla que el gabinet de comunicació de Barack Obama realment ha estudiat en profunditat la figura de Kennedy. Les imatges parlen per si mateixes.

Sobre la corrupció

“els homes obliden més aviat la mort del seu pare que la pèrdua de patrimoni”

- Maquiavel -

Aquest any 2009 ens està deixant un gran assortiment de casos de corrupció arreu de l'estat, esdeveniments que ara també estan arribant fins a Catalunya. Alguns ho anomenen la fi de l'Oasi català. Aquests tipus de fets s’han pogut veure en l'àmbit polític, com és el cas“Pretòria”, que afecta a Bartomeu Muñoz -alcalde de Santa Coloma de Gramenet- i Macià Alavedra i Lluís Prenafeta -ex alts càrrecs de la Generalitat en temps de Convergència -.

Però la corrupció també s’està deixant veure en l'àmbit de les organitzacions civils sense ànim de lucre, com és el cas “Palau de la Música – Millet”. Per acabar, no podem oblidar els casos de corrupció que es donen en l'àmbit empresarial. L'últim cas, la trama que està jutjant presumptes casos de frau fiscal per part d'un bon grapat d'empresaris catalans, entre els quals Núñez i Navarro. Aquests casos de corrupció en l'àmbit de l'empresa privada no són tant difosos pels mitjans de comunicació i curiosament són poc castigats per part de l'opinió pública. Però existeixen i són igual de greus que tota la resta.

Els últims mesos doncs, ens deixen un exemple del que és la corrupció avui en dia: les conseqüències d'unes actituds pèssimes. Unes actituds de gent de baixa moral, que podem trobar en tots els àmbits de la nostra societat: en l'administració pública, en l'empresa privada i en l'àmbit civil no lucratiu. Ningú se’n salva.

I és que ja ho deia Maquiavel, que més val tenir en compte la naturalesa de l'home per no prendre mal. Aquest consell cal prendre'l amb més força que mai en el context actual. Un context en que els valors de construcció i lluita col•lectiva es desinflen, i els valors i les actituds individualistes van clarament en augment.

Més val que ens deixem de lamentar i comencem a treballar en la creació de més institucions i estructures que ajudin a lluitar contra la corrupció. En dotar-nos de les lleis necessàries per a garantir el dret a la informació i la transparència del ciutadà. Catalunya, malgrat ja està dotada de més institucions anticorrupció que la resta de l'Estat, precisa encara un aprofundiment en el dret a la informació i la transparència envers el ciutadà. Un tema en que molts altres països europeus han treballat des de fa temps, amb uns bons resultats. Recomano en aquest cas la lectura d’un article de José Luis Piñar (Por una Ley de Transparència), en què proposa la creació d’una llei de transparència que obligui a tots els ens recolzats amb fons públics a ser transparents amb els documents i informació oficial que generen.

I sobretot: no ens deixem emportar per l'esperit de desafecció política. No deixem d'organitzar-nos i de comprometer-nos col•lectivament. Aquestes actituds individualistes són el més gran favor que podem fer a aquells que volen enriquir-se a costa del col•lectiu. Si la gent no es preocupa per la comunitat, si la gent no es compromet en els problemes de tothom, els corruptes tenen la via lliure. Deixem-nos de lamentar, i treballem per construir un país millor.

El creixement econòmic té límits?

Coincidint amb el Blog Action Day, dedicat aquest any al canvi climàtic, us deixo algunes dades per a reflexionar entorn al model de creixement econòmic actual.

Dades de l’Informe del Club de Roma de 1972.
L'estudi, encapçalat per Dennis L. Meadows l’any 1972 dissenya uns complexos models de dinàmica de sistemes. En aquests sistemes es preveu per als propers 2 segles una diversitat de variables en funció d’una multiplicitat d’indicadors. Alguns dels resultats són:

• Tenint en compte que la productivitat agrària es quadrupliqui, l’any 2040 no es podrà garantir el mateix consum alimentari mig de l’any 1968. (no hi haurà prou terra cultivable).
• Les reserves de coure, alumini, i altres metalls bàsics es veuen dràsticament disminuïdes a partir de l’any 2040.
• Preveient que no es posin pals a la roda en cap de les variables, els aliments, producció industrial o població creixen exponencialment fins que la base de recursos ja no ho faci possible.
• L’any 2000 la terra tindrà una població de 6.000 milions d’habitants. Cal destacar, en aquest cas, l’encert que va tenir una previsió que es va fer l’any 1972. Si es compleixen la resta de previsions no anem gens bé.

James Hansen (NASA)
Segons el científic el nivell màxim de concentració de diòxid de carboni a l’atmosfera perquè el planeta sigui habitable és de 350 partícules per milió (ppm). L’any 2007 el nivell es situava en 385 ppm, i aquest valor augmenta en 2 any rere any. Segons els estudis de Hansen, si no s’actua de manera ràpida i dràstica, podríem arribar a viure el pitjor dels panorames: la fusió del gel polar i una pujada del nivell del mar de fins a 25 metres.


Per poder evitar que dades com aquestes es facin realitat, cal una decisió ferma dels agents de més pes a nivell mundial. No només d’organitzacions no governamentals, també calen governs, institucions mundials, i empreses. Esperem que la cimera per al canvi climàtic que s’ha de celebrar a finals d’any a Copenhaguen ens obri un nou camí d’esperança. I esperem que la gran movilització de que ens parla Sergi Rovira al bloc de xarxanet dóni uns bons resultats.

Els fets del 6 d'octubre

El 6 d'octubre de 1934 el president de la Generalitat de Catalunya proclamava “l'Estat Català de la República Federal Espanyola”. Aquesta fet, com era d'esperar, va ser contundentment reprimit per part de l'Estat espanyol. El govern català al complet va ser empresonat, i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya suspès.

Els esdeveniments es van desencadenar com a conseqüència de la caiguda del govern central (presidit per Ricardo Samper) i la constitució d'un nou govern profundament conservador encapçalat per Alejandro Lerroux.

Nombrosos sindicats d'àmbit espanyol van convocar una vaga general indefinida, ja que per part de la classe treballadora es va percebre que el nou executiu anava clarament en contra dels seus interessos. A Catalunya la CNT no ho va fer, però l'Aliança Obrera de Catalunya, propera a Esquerra Republicana de Catalunya, sí ho va fer. Malgrat que la voluntat d'aquesta organització era la de protestar en pro dels drets dels treballadors, Lluís Companys va fer coincidir aquests esforços amb la lluita independentista.

Les maneres d'explicar els fets: casualitat o manipulació subliminal? (el Periódico)

Aquest article ha estat citat a directe.cat

Aquest matí, mentre prenia un cafè al bar que queda més a prop de la feina m'he decidit a llegir el Periódico. De cop i volta... sorpresa.

En la primera pàgina de la secció de "Política" trobo una notícia amb una fotografia ben gran de la Festa de la Rosa (PSC). Apareixen Jordi Hereu, Carme Chacón, José Montilla i José Blanco. En lletres ben grans el titular anuncia: "Montilla acusa CiU de dilapidar l’herència de seny deixada per Pujol", seguit d'uns subtítols que expliquen l'opinió que Montilla té de les consultes populars com les d'Arenys: li semblen fora de la centralitat, de poc seny, i poc moderades i serioses.

Quan penso que ja n'he tingut prou giro el full. En aquell moment apareix una fotografia d'en Joan Puigcercós en un escenari ben peculiar: el líder d'ERC es troba en un menjar popular, pràcticament sol, en una taula de fusta folrada de paper i fent un pa amb tomàquet en un plat de plàstic. A banda i banda apareixen dos ampolles de vi pràcticament buides. Per si no queda clar on s'ha pres la instantània, el peu de foto indica "Joan Puigcercós, el dia 13 de setembre, a Arenys de Munt".

El primer que em passa pel cap al veure la imatge, i relacionant-ho amb la notícia anterior és que, realment una mica de poca seriositat sí que hi ha en la imatge de Puigcercós. Mirant cap amunt em trobo amb el titular que encapçala la imatge: "ERC coronarà la candidatura de Puigcercós amb un pla anticrisi". Començo a llegir la notícia i me n'adono que la imatge no té absolutament res a veure amb el text. Ara bé, és un clar exemple de la poca seriositat que denunciava Montilla en l'anterior notícia.

Casualitat, o manipulació subliminal... ?

Els nordamericans i la reforma sanitària

La setmana passada vaig apuntar algunes de les característiques de l'esperit nordamericà. Avui al matí he vist un vídeo de l'Antoni Bassas en què queda bastant reflectida la idea que explicava en aquell post.

El vídeo no té pèrdua. A destacar la dona que titlla la proposta sanitària de política pròpia del règim nazi i l'home que afirma que ell es pensa pagar la seva pròpia assegurança mèdica.

Tema molt curiós: un consultor afirma que Twitter està molt més controlat pels sectors conservadors que pels sectors d'esquerra. Algú sap alguna cosa més sobre això?